SABER-NE MÉS
Els vins més cars tenen més bon gust? La ciència diu que no, tret que siguis sommelier
6000 tastos a cegues han demostrat que pagar més no sempre garanteix gaudir més
Un equip liderat pel crític Robin Goldstein, juntament amb els economistes Johan Almenberg, Anna Dreber, John W. Emerson, Alexis Herschkowitsch i Jacob Katz, va posar a prova la creença més estesa del món del vi: que pagar més garanteix gaudir més. Ho van fer a "Do More Expensive Wines Taste Better? Evidence from a Large Sample of Blind Tastings", amb més de 6.000 tastos a cegues.
Tot i que l'estudi ja té uns anys, continua sent la valoració més rigorosa que s'ha fet sobre aquest tema. En aquest article aclarirem tres coses:
Per què és important: El preu és el senyal de qualitat més evident que tenim al davant al prestatge. Però si aquest senyal no prediu el plaer real que sentirem en beure la copa, bona part del màrqueting del vi —i de l'ansietat del consumidor davant del lineal— se sosté sobre una base més fràgil del que sembla.
El context: La teoria clàssica diu que el preu actua com a "driver" de qualitat en els vins. La pregunta que faltava respondre: què passa quan el tastador no sap el preu? L'estudi mostra el següent:
La mostra:
En profunditat: En analitzar la relació entre preu i valoració amb dos models estadístics diferents, el coeficient del preu va resultar negatiu i estadísticament significatiu. És a dir, com més car, lleugerament pitjor valorat, entre els tastadors sense formació.
L'excepció dels experts: En introduir una variable per distingir els tastadors amb formació, el patró s'inverteix per a aquest grup: el seu coeficient de preu és positiu (o, com a mínim, no negatiu). Traslladat a una escala de 100 punts (tipus Wine Spectator), un vi deu vegades més car que un altre, de mitjana:
Segons el model, tots dos grups —experts i no experts— coincideixen en la seva valoració quan el preu se situa al voltant dels 25,70 dòlars. Per sota d'aquest preu, els experts puntuen més baix que la resta; per sobre, més alt.
Els autors van repetir l'anàlisi excloent el 10% dels vins més barats i el 10% dels més cars (quedant-se amb un rang de 6 a 15 dòlars) i l'efecte es va mantenir — de fet, es va fer més fort i més significatiu.
Els autors suggereixen que el preu no és necessàriament una bona guia per al consumidor no expert, que busca simplement gaudir de la copa.
Conclusió: La pròxima vegada que dubtis entre dues ampolles al prestatge, el preu no és la brúixola que creus que és, tret que ja sàpigues molt de vins.
Si beus per plaer i no per ofici, confia més en el teu paladar que en l'etiqueta del preu. I si vols entrenar aquest paladar, començar per tastos a cegues amb amics —igual que van fer els 506 voluntaris d'aquest estudi— és un bon primer pas.
Tot i que l'estudi ja té uns anys, continua sent la valoració més rigorosa que s'ha fet sobre aquest tema. En aquest article aclarirem tres coses:
- si el preu prediu realment el gaudi quan el tastador no el coneix
- si els experts perceben el vi de manera diferent de la resta
- què implica tot això per a qui compra una ampolla guiant-se pel preu
Per què és important: El preu és el senyal de qualitat més evident que tenim al davant al prestatge. Però si aquest senyal no prediu el plaer real que sentirem en beure la copa, bona part del màrqueting del vi —i de l'ansietat del consumidor davant del lineal— se sosté sobre una base més fràgil del que sembla.
El context: La teoria clàssica diu que el preu actua com a "driver" de qualitat en els vins. La pregunta que faltava respondre: què passa quan el tastador no sap el preu? L'estudi mostra el següent:
La mostra:
- 6.175 valoracions individuals
- 523 vins diferents (negres, blancs, rosats i escumosos)
- 506 tastadors voluntaris, de 21 a 88 anys
- 17 tastos a cegues organitzats als EUA
- Rang de preus: entre 1,65 i 150 dòlars per ampolla (preu mitjà de venda al públic, segons wine-searcher.com)
- Escala de valoració: "Dolent", "Acceptable", "Bo", "Excel·lent"
- Un 12% dels participants tenia formació enològica (curs de sommelier o altres)
En profunditat: En analitzar la relació entre preu i valoració amb dos models estadístics diferents, el coeficient del preu va resultar negatiu i estadísticament significatiu. És a dir, com més car, lleugerament pitjor valorat, entre els tastadors sense formació.
L'excepció dels experts: En introduir una variable per distingir els tastadors amb formació, el patró s'inverteix per a aquest grup: el seu coeficient de preu és positiu (o, com a mínim, no negatiu). Traslladat a una escala de 100 punts (tipus Wine Spectator), un vi deu vegades més car que un altre, de mitjana:
Segons el model, tots dos grups —experts i no experts— coincideixen en la seva valoració quan el preu se situa al voltant dels 25,70 dòlars. Per sota d'aquest preu, els experts puntuen més baix que la resta; per sobre, més alt.
Els autors van repetir l'anàlisi excloent el 10% dels vins més barats i el 10% dels més cars (quedant-se amb un rang de 6 a 15 dòlars) i l'efecte es va mantenir — de fet, es va fer més fort i més significatiu.
Els autors suggereixen que el preu no és necessàriament una bona guia per al consumidor no expert, que busca simplement gaudir de la copa.
Conclusió: La pròxima vegada que dubtis entre dues ampolles al prestatge, el preu no és la brúixola que creus que és, tret que ja sàpigues molt de vins.
Si beus per plaer i no per ofici, confia més en el teu paladar que en l'etiqueta del preu. I si vols entrenar aquest paladar, començar per tastos a cegues amb amics —igual que van fer els 506 voluntaris d'aquest estudi— és un bon primer pas.
El més llegit
Ara a portada