El gintònic com a tal va néixer durant l’expansió colonial europea de la segona meitat del segle XIX. De fet, el seu origen es vincula a les tropes britàniques destinades a l’Índia, obligades a administrar-se quinina per combatre la forta presència de la malària al subcontinent indi. L’any 1870, en una època d’extraordinari creixement per als xarops medicinals,
J. Schweppe & Co va tenir l’ocurrència d’incloure quinina en la beguda de soda carbonatada, produint la primera aigua tònica, una solució alhora refrescant i un medicament contra el paludisme.
Evidentment, va ser idea dels soldats afegir ginebra a la tònica, inicialment per mitigar el seu sabor amarg.
La combinació es va popularitzar com a beguda de celebració dels èxits militars britànics en territori de la joia de la corona. La creació va fer fortuna i ràpidament es va estendre per tot el planeta.
Com elaborar un bon gintònic?
Segons les indicacions del sommelier Xavi Nolla, aquestes són les passes per elaborar el millor gintònic:
1. La clau principal del gintònic és la baixa temperatura, que evitarà el desgel dels glaçons i en perpetuarà el gust original. Així, doncs, un element fonamental és el vas on se servirà. El més adequat és utilitzar una copa baló de gran capacitat i de peu llarg. En realitat, diversos fabricants comercialitzen copes d’aquestes característiques com a copes específiques per a gintònic.
2. Cal omplir la copa de gel fins a dalt, millor amb glaçons de gel massís i osmotitzat perquè no aporti aromes de cap tipus. La gran quantitat de gel, una vegada més, és per mantenir la temperatura el més baixa possible i evitar el desgel.
3. És el moment d’afegir-hi la ginebra, en una quantitat d’uns 5 o 6 cl, és a dir, aproximadament la capacitat d’un got de xopet. Aquesta és una mesura adequada perquè la ginebra no domini excessivament per damunt de la tònica, que es puguin degustar tots dos ingredients i que alhora no pugi al cap més del compte. El volum compensat d’alcohol de la beguda resultant quedaria en uns 9 graus.
4. Servir la tònica és el moment més delicat del procés. Cal destapar-la amb cura i servir-la lentament, tot plegat amb l’objectiu de mantenir el carbònic perquè arribi intacte a la boca i esclati allà. Fins i tot, pot ser recomanable fer servir una cullera coctelera per acompanyar la caiguda de la tònica dins la copa evitant que impacti contra el gel, tot i que alguns estudis més recents no recomanen la cullera perquè pot produir pèrdua de carbònic. Recomanem servir la tònica de manera lenta.
5. El toc final, personal i intransferible d’un bon gintònic el conformen els anomenats complements botànics. Es tracta d’ingredients com plantes, fruites o altres elements naturals amb què les ginebres o les tòniques estan macerats. Els botànics els potencien, enriqueixen o contrasten, segons les intencions de qui fa el gintònic. Un consell senzill per encertar amb els botànics és escollir algun dels elements que inclou la ginebra per tal de potenciar-lo. Se’n poden posar de frescos: la pell de fruites com la llima, la llimona, la taronja o el cogombre (cal tenir en compte que l’àcid cítric neutralitza el carbònic). O també de secs, en forma de baies de ginebró, pebre, cardamom o coriandre, entre moltes altres opcions. I sobretot, eviteu posar massa botànics a la copa, anem a prendre u gintònic, no una amanida!