Aficionats!
Nou capítol de Joc de cartes estiu on aquest cop el cuiner
supervitaminat busca el millor restaurant del Cap de Creus, un d’aquells llocs on hi ha mar, per tant, hi ha costa, per tant, hi ha gent, per tant, no m’agrada gens, per tant, tot per vosaltres.
Espai Gastronòmic Ona.(Port de la Selva)
El programa comença al Port de la Selva, un dels pobles més lletjos de la catalana terra, que si per mi fos, el regalaria a França i que el gestionin els gavatxos i en facin les seves coses.
El restaurant d’aquesta població és l’
Espai Gastronòmic Ona. De fet, sempre que llegiu e
spai gastronòmic veureu que va acompanyat de les paraules
un nou concepte, i això sol ja és motiu suficient per fugir corrents d’allí. I a més a més, A MÉS A MÉS, fan cuina de fusió,
de fusió. Estem davant d’un triple combo (espai gastronòmic + un nou concepte + cuina de fusió), motiu suficient per a un CORRE JOE! De manual.
Us recordo que un
Burger King, un Frankfurt, el
Bar Tolin, la
Tasca Mario i el
Döner Kebab Petra II, també són espais gastronòmics. Compte. Bé, l’
Espai Gastronòmic Ona és gestionat per una parella de noies, l’Ona com a xef i la Berta com a cap de sala. Es tracta d’un petit restaurant amb una petita terrassa a peu de carrer on passen tot de cotxes que fugen en veure l’esfereïdor poble del Port de la Selva.
Comença l’àpat amb la Berta servint com cal una autèntica ampolla d’aigua font bella i podem veure que la Berta duu tatuat al braç una copa de martini, una gerra de cervesa i una copa de vi...
Els plats, ben presentats, però han servit unes anxoves que no eren de l’Escala, eren del cantàbric, un carpaccio cuit, una tonyina vermella oxidada i un carpaccio de gamba vermella que no era vermella. I per primera vegada en la història del programa joc de cartes, no s’han tastat les postres. A l’hora de pagar les hem pogut veure a taula (pràcticament sense que les haguessin tocat) però ningú n’ha parlat. Quin misteri. Quin enigma. Quina incògnita.
Hem de dir que posteriorment el cuiner
supervitaminat ha declarat a
instagram «sí que es va gravar la part en què menjàvem les postres, però el programa
havia quedat molt llarg i hi havia molt de contingut. Havíem de retallar d'alguna banda i vam considerar que millor retallar d'aquí que d'un altre moment».
Això, aficionats amics meus, és l’excusa més falsa, més tafurera, més insincera que ha declarat el cuiner barbut. Però, què va passar realment?, haurem de demanar a en Carles Porta que investigui
el crim de les postres del Port de la Selva.
Restaurant Garbet’s (Vilajuïga)
En Xavier Pascual (cap de cuina) i l’Eva Mañas (cap de sala), semblen tots dos de bona família i se’ls veu educats, més endavant veurem que són una mica murris.
En Xavier era cuiner del mític restaurant
Garbet, famós per les sotragades que perpetrava en les Visa dels seus clients, clients que venien en iot fins al seu restaurant, i que els hi era igual el que pagaven. El
Garbet’s vol ser un petit homenatge al restaurant de la família.
Aquí hem pogut veure un dels plats més ridículs de la temporada, un assortit de formatges (que té collons demanar com a primer plat un assortit de formatges) industrials, del nivell d’un bufet lliure de
Marina d’Or o de
wok de polígon de províncies. Mare de Déu.
La Mercè que ha demanat el plat de formatges, de segon ha demanat filet al roquefort, que és un plat que ningú demanava des del novembre del 1994. Això perquè veieu el seu nivell gastronòmic. El nivell del restaurant és alt, ho han fet bé.
Restaurant Barko, (Llançà)
Aquí hi trobem a en Joan González, propietari i xef, i a la Mercè Garriga, cap de sala i rebostera. Aquesta parella fa tota la pinta d’haver-se conegut en algun
after de la zona, possiblement a Le Rachdinge, la mítica
discothèque Surréaliste de Vilajuïga, i de fet, la Mercè parla com si acabés de sortir d’un
after. El nom del restaurant barko amb k, la k deu ser de
Ketamina; ara ja s’entén tot.
El restaurant podríem dir que és una
microrestaurant, amb una
microcuina i amb una
microterrassa a l’altra banda d’un carrer, enmig de dos edificis, per tant, amb unes magnífiques vistes a les finestres dels veïns.
I a la taula, ha resultat ser tot un desastre. Una calamitat. Un estrall. I un ultratge.
S’autodefinien com a restaurant de producte, i el producte ha estat mal tractat, demostrant que potser eren els reis dels
Afters, però que a la cuina són uns aprenents. A la confrontació final han tingut els nassos de dir que han perdut perquè els hi tenen enveja. ENVEJA. En fi, que el
Barko no
abarka.
I com a resum del programa, avui ha tornat a guanyar font vella. Ànims!