Jordi Alcover, de La Guia de Vins de Catalunya: «La cultura del vi no existeix»

Jordi Alcover és cofundador i copropietari de La Guia de Vins de Catalunya (juntament amb la Silvia Naranjo). Després de setze edicions de La Guia, segurament on els actors del sector que més vins catalans han tastat els darrers anys i que, per tant, més projectes i tendències coneixen.

Sergi Cortés: Què ha sigut el millor i què el pitjor, d'aquests setze anys de La Guia?

Jordi Alcover: El millor va ser l'any que vam passar a model de pagament, i no ens va baixar la participació ni el 10%. Això ens va refermar que estàvem fent les coses bé i ens va donar molta seguretat i confiança. El pitjor segurament va ser la primera reacció del sector més reaccionari o més establert, sobretot a zones com el Penedès, quan vam posar la idea sobre la taula que calia repensar amb quines varietats es feia el vi català.

Quina tendència veieu amb els vins catalans?

Jo observo tres tendències molt clares. La de connectar el vi amb el territori. Això implica pensar en varietat tradicional, la segona és la revisió de processos de criança massa invasius, i parlo sobretot de la bota. La cerca de recipients alternatius per fer criances de manera que respectin la frescor de les aromes primàries, per tant, la tipicitat i la singularitat dels nostres vins.

En falta una...

Sí, i molt important. El fenomen de vins sense sulfits ha provocat que la quantitat de sulfurós lliure en els vins hagi baixat moltíssim. Pels que hem d'olorar molts vins durant l'any s'agraeix molt, abans les migranyes eren a l'ordre del dia, ara ja són una anècdota.

Quan rebeu un vi, per puntuar-lo bé, què valoreu?

Sobretot que expliqui què és i d'on prové. Valorem la coherència. Intentem puntuar molt bé tot allò que no té artifici, el que està poc cuinat. Aquest és el sentit de La Guia. No és una qüestió que el vi sigui el millor del món, sinó que sigui el que ha de ser. Ben elaborat i amb bona matèria primera, un vi senzill, però ben fet, pot treure molt bona nota.
 
Parla'm de les denominacions d'origen i dels vins que no s'hi emparen...

És difícil abordar aquest tema sense parlar de la seva connexió amb les grans empreses. L'administració crec que té un problema, no sap què fer amb el camp. És un element econòmicament poc important (cada vegada menys), però és imprescindible per cohesionar territori i com a suport d'una economia ben estructurada territorialment.

Has de beure aquest vi perquè és molt bo i té aromes de litxi... No és el discurs. Beu aquest vi perquè realment formes part del circuit que necessita que quan vagis al camp no ho trobis tot abandonat.

L'administració hi ha de posar molts diners i tinc la sensació que des dels anys vuitanta ha delegat tota aquesta gestió del camp en les grans empreses: Què es planta, què no, la circulació del raïm, els preus, etc. I vivim en un model (capitalista) on prima el creixement il·limitat per volum (no per valor). Quan el model és aquest apareix el frau perquè no pots créixer si no tens més raïm.

Rebeu molts vins fora de denominacions d'origen?

Sí. Diria que hi ha dues tendències aquí. Empreses que experimenten molt i han de treure els seus vins experimentals de les DDOO i empreses que en surten per manca de credibilitat en el sistema. Casos com el de Reserva de la Tierra, amb diverses inspeccions que no han vist els milions i milions de litres fraudulents segurament no ajuden. Si per exemple fas un escumós i l'entres a la DO Cava, et veuràs llastrat pel preu de la gran producció.

Hem guanyat quota de mercat pel que fa al consum intern, però no guanyem consumidors i hem de sortir a vendre fora. El vi no pot publicitar-se als grans mitjans perquè té la quota de mercat que té i no pot competir amb altres begudes. Té solució això?

Com et deia abans, per mi demana augmentar el valor, no el volum. Si tu tens una quantitat limitada de raïm, pots créixer com a empresa si creixes en valor. Si vols créixer en volum, has de fer trampes. Bordeus o Borgonya no creixeran en producció. Alsàcia tampoc. I aquí amb el canvi climàtic i la sequera, les collites minven (per això el frau cada vegada és més gran) i només queda l'aposta pel valor.

Què en penses d'iniciatives com el Vívid, Ressons, Cruïlla, Primavera del Cava, Fira de Falset...

Són bons intents. Però ens hem de resignar a què el públic ha de tenir interès en aquestes coses. Has de beure aquest vi perquè és molt bo i té aromes de litxi... No és el discurs.

I quin és? El de l'economia circular, la sostenibilitat, el territori...

Exacte. Beu aquest vi perquè realment formes part del circuit que necessita que quan vagis al camp vegis les coses com cal i no tot abandonat. Comprant això tanques el cercle i les coses continuaran funcionant. Et toca col·laborar i tens responsabilitat també en això. Aquest discurs realment funcionaria molt millor.

Però llavors el missatge també hauria de ser més coherent...

És que tu no pots demanar a un consumidor que t'ajudi a tancar el cercle sense un missatge coherent. Cal endreçar-ho una mica tot. Una DO no pot oferir de tot i barat com si fos un basar xinès a peu de carrer. No podem entabanar al consumidor. Li podem demanar que s'impliqui per responsabilitat, però des de la coherència i la feina ben feta.

Què penses quan escoltes coses com que "el consumidor no té cultura del vi"?

La cultura del vi no existeix, és un sac foradat on el productor, quan no l'entenen o no sap vendre millor, aboca excuses del tipus "el consumidor no té cultura de vi". I això no té cap sentit perquè la cultura de vi no existeix. Jo li diria que l'elaborador no té cultura de territori, té cultura de diners, i per això no s'adapta al fet històric, cultural i territorial de la DO i intenta que la DO s'adapti als seus vins. Jo crec que aquest és el moment en què el consumidor no entén les coses. Hauríem d'endreçar el missatge.