Un cangur català?

Incorporar nous perfils de consumidors és un repte essencial pel sector del vi català. Diuen que el consum de vi s'ha estancat a la baixa, tot i que bevem millor vi que fa vint anys: ha emergit tímidament un consumidor cada cop més coneixedor i exigent. Però darrera la bona notícia que els vins de més qualitat són els que guanyen terreny,  cal no oblidar la necessitat de generar nous segments de consum més quantitatius. Sovint lamentem la poca capacitat que té el sector per engrescar un públic més jove, que s'interessi pels vins no com a valor afegit de la seva capacitat de compra i/o refinament cultural sinó com a experiència sensorial fàcil, més propera a la percepció que en general tenim de prendre una cervesa. Perquè els eterns debats sobre varietats, noves D.O., etc.... poden ser rellevants pensant en un consumidor iniciat, però s'obliden de la dificultat d'augmentar el públic potencial.

Molts cops sabem monitoritzar millor la conducta dels consumidors d'altres mercats, com l'americà, i esplaiar-nos (sempre amb cert menyspreu, és curiós) sobre casos d'èxit com el Yellow Tail australià i la seva etiqueta del cangur. Considerat un fenòmen marquetinià sense precedents que ha venut milions de caixes, s'ha convertit en una de les icones del vi que va poder trencar alguns dels limits comercials aparentment infranquejables, i ser una tardana revolució pop per a la cultura del vi.  De fet, si observem les xifres de l'exportació de les D.O. catalanes, el cava segueix sent el nucli dur de la nostra projecció quantitativa. I ja ho deia Josep Ferrer en l'entrevista que Begoña Calzón li va fer l'any 2000 per a la seva recomanable monografia Freixenet. Las raíces del mundo: tot i que la seva competència era aleshores residual, amb un 82% del mercat del cava als Estats Units, allí ningú havia après el nom de la marca ni tan sols el seu origen: "saben de la black bottle i, senzillament, així la demanen a les botigues".  Deu anys més tard, aquell bagatge d'haver situat alguna fita en la llista dels més venuts no ha jugat en contra de seguir escalant, en uns altres segments i quantitats, en la llista dels més valorats. I venent, aquest cop si, el territori. 

Al mercat interior, en canvi, sembla que siguem reticients a voler fer un salt quantitatiu. Seguim bombardejant als ja convençuts amb els esquemes de sempre, esperant trobar una nova veta de persones a les que un improbable augment de la nòmina desperti l'interès enològic, el sentiment patriòtic, o la consciència ecològica. Tenim por d'utilitzar nous conceptes en la comunicació del vi, o d'introduïr canvis en els formats (nous taps, nous envasos...), els llocs on poder tastar-ne, i així en l'imaginari local seguim associats a les mateixes idees de sempre. Si seguim rebutjant les possibilitats d'innovar en termes de mercat, seguirem plorant l'enorma distància que separa els nostres vins de tanta gent.... que viu ben aprop de les portes dels cellers. Podríem, més enllà dels entreactes teatrals o els concerts de música clàssica, fer sortir el vi de l'armari? No és que ens hagin de funcionar les mateixes gracietes que als americans, però almenys caldria pensar-hi.