opinió
Responsabilitat
Article d'opinió de Jordi Alcover, Director de la Guia de Vins de catalunya
Hi ha paraules que amb el temps han agafat un sentit viciat: fan més que respecte, fan por. Han caigut al sac d’allò indesitjable, desagradable, pesat i avorrit de mena. I és que quan algú pensa en el vi pensa en gaudi, en alegria, en glamur, mai en responsabilitat. La responsabilitat no és un argument per posar-s’hi a treballar, menys encara a vendre. Deu ser que no existeix.
O potser que no interessa. Per vendre cal parlar-li al client de tot allò que li pot induir a comprar l’ampolla. I això mai és la responsabilitat del celler envers el territori, atès que des de fa molts anys això no entra dins el discurs de les empreses. No entra perquè, des de fa uns quaranta anys i fins no fa gaire, ha estat el darrer paràmetre a tenir en compte a l’hora de plantar vinya a Catalunya.
De què li parlem, doncs, al client? Adeqüem el discurs a un text concret que passi de puntetes per les x generacions que han fet de vinyaters a casa, que després parli del vi amb quatre dades sobre l’elaboració, no sempre creïbles; i finalment una nota de tast que diu meravelles del que hi ha a dintre de l’ampolla.
Li parlem de diners, que és el que anem a buscar quan trobem un client. Li parlem del seu gaudi, del preu, de la relació qualitat/preu, del descompte, etc.. Però molt pocs li parlen de la responsabilitat que tot viticultor/elaborador adquireix quan es posa a treballar la vinya o a fer vi. Abans que ell hi ha hagut milers i milers que han treballat en una direcció concreta, però des de fa uns 50 anys sembla que tothom ha pogut fer el que li ha semblat, fins i tot havent-hi estructures -que abans no hi eren- que emparen els productes.
La premsa, a la mesura de tot aquest entrellat, beneeix això i publica panegírics de vins vulgars i repetitius, difícils d’entendre perquè busquen ser la pedra angular de la facturació de la seva empresa: vins que per aconseguir-ho defugen tota obligació del bodeguer de respectar la història que el precedeix. Pot ser que siguin cupatges inversemblants i absurds, pot ser que siguin experiments innecessaris d’adaptació de varietats, o simulacres de vins francesos a bon preu... En tot cas, es tracta massa sovint de vins que han generat alteracions de vegades inconscients, de vegades fins i tot despectives, d’un escenari que els precedeix i que s’havia dibuixat durant dos mil·lennis.
És evident que als temps actuals els falta considerar alguna cosa més que el present. I a les empreses del vi també, ara més que mai,els cal pensar en alguna cosa més que el compte d’explotació. Fer vi no és fer cargols, ni cadires de fusta; la matèria prima és sensiblea continguts culturals, històrics i territorials, atès que es busca l’empara d’una DO per protegir-los. Fer vi té una responsabilitat afegida: i si no s’és capaç -o no es té voluntat- de donar resposta a aquesta responsabilitat, si es pensa encara només en el compte d’explotació, val més que es triï un altre sector perquè s’està fent més mal que bé.
O potser que no interessa. Per vendre cal parlar-li al client de tot allò que li pot induir a comprar l’ampolla. I això mai és la responsabilitat del celler envers el territori, atès que des de fa molts anys això no entra dins el discurs de les empreses. No entra perquè, des de fa uns quaranta anys i fins no fa gaire, ha estat el darrer paràmetre a tenir en compte a l’hora de plantar vinya a Catalunya.
De què li parlem, doncs, al client? Adeqüem el discurs a un text concret que passi de puntetes per les x generacions que han fet de vinyaters a casa, que després parli del vi amb quatre dades sobre l’elaboració, no sempre creïbles; i finalment una nota de tast que diu meravelles del que hi ha a dintre de l’ampolla.
Li parlem de diners, que és el que anem a buscar quan trobem un client. Li parlem del seu gaudi, del preu, de la relació qualitat/preu, del descompte, etc.. Però molt pocs li parlen de la responsabilitat que tot viticultor/elaborador adquireix quan es posa a treballar la vinya o a fer vi. Abans que ell hi ha hagut milers i milers que han treballat en una direcció concreta, però des de fa uns 50 anys sembla que tothom ha pogut fer el que li ha semblat, fins i tot havent-hi estructures -que abans no hi eren- que emparen els productes.
La premsa, a la mesura de tot aquest entrellat, beneeix això i publica panegírics de vins vulgars i repetitius, difícils d’entendre perquè busquen ser la pedra angular de la facturació de la seva empresa: vins que per aconseguir-ho defugen tota obligació del bodeguer de respectar la història que el precedeix. Pot ser que siguin cupatges inversemblants i absurds, pot ser que siguin experiments innecessaris d’adaptació de varietats, o simulacres de vins francesos a bon preu... En tot cas, es tracta massa sovint de vins que han generat alteracions de vegades inconscients, de vegades fins i tot despectives, d’un escenari que els precedeix i que s’havia dibuixat durant dos mil·lennis.
És evident que als temps actuals els falta considerar alguna cosa més que el present. I a les empreses del vi també, ara més que mai,els cal pensar en alguna cosa més que el compte d’explotació. Fer vi no és fer cargols, ni cadires de fusta; la matèria prima és sensiblea continguts culturals, històrics i territorials, atès que es busca l’empara d’una DO per protegir-los. Fer vi té una responsabilitat afegida: i si no s’és capaç -o no es té voluntat- de donar resposta a aquesta responsabilitat, si es pensa encara només en el compte d’explotació, val més que es triï un altre sector perquè s’està fent més mal que bé.
Ara a portada