Drogues legals: el “nou periodisme”

Què més voldríem que ara hi hagués un moviment com el que va liderar en Tom Wolfe, però el periodisme actual no ho sospita ni tan sols en els seus somnis més humits. En aquest darrer any, la proliferació del sensacionalisme sense aturador per tal de cridar l’atenció, de la mà d’una falta total d’ètica professional, han donat subproductes dignes de ser esmentats com a exemples de mala praxis en les aules de les facultats; per si de cas en faltaven, potser. En la part que ens afecta, la visió perifèrica dels periodistes generalistes actuals està força limitada en el camp de les “drogues legals”, i la pandèmia ha portat a l’extrem la paranoia dels medis pel que fa a aquest tema.

Matem al missatger, sembla ser la consigna. Els problemes que provoquen l’augment del consum d’alcohol a casa (tot i que les fonts, molt sovint, s’esbiaixen o es contradiuen directament) en el decurs del darrer any sempre es posposen a tots els articles que tots els medis dediquen a aquest tema. Evidentment, al vi també li ha tocat el rebre més d’una vegada; però sempre “oblidant” el fet que el canal de consum habitual i majoritari romania tancat, sempre ometent que s’havia traslladat aquest consum al canal d’alimentació o a botigues especialitzades. De passada, es demonitza el producte i es tracta de borratxos a tothom i a ningú alhora, amb aquest vici tan estès darrerament d’estirar el dit (fins i tot ho va fer un president de la Generalitat mentre posava la institució al nivell d’un safareig públic) cap a col·lectius indeterminats mitjançant apel·latius més que discutibles.

El sector del vi català és cabdal per l’economia agrària del país, però la TV pública ho soluciona amb una emissió a l’any (en el segon canal) d’una gala que aplega molt poc share.

Els motius no s’analitzen, es demonitza el producte i prou. Una mica el mateix que va fer el president Harding el 1920 i que van continuar Coolidge i Hoover fins al 1933 amb l’anomenada llei seca. Sembla fins i tot que el “nou periodisme” s’alimenti dels postulats de la font d’inspiració d’aquesta llei, el Temperance Movement de Carrie A. Nation, que lluny d’intentar entendre l’arrel dels problemes, de caire permanent, promovia només l’abstinència des de la confortable condició que gaudien les dones burgeses (més encara quan venien de família esclavista del sud americà). No hem girat full en cent anys i això sembla que per a molts és un fracàs, quan en realitat les relacions entre els humans són gairebé les mateixes, però en un entorn material més ric. I són les mateixes perquè són les que han de ser i generen les insuficiències i els problemes que han de generar i que han generat sempre, que els humans solucionem o posposem com podem o com volem, com hem fet sempre. L’arrogància dels temps actuals és de dimensions còsmiques, pensant que podran “solucionar” el problema de totes les generacions anteriors a tot arreu; una mica de coneixement de la història els faria veure que això tampoc succeirà.

En absolut es tracta de promoure el consum immoderat de “drogues legals”, com sembla que s’han de dir ara segons la interpretació universal i única que del “bé comú” fa el nou progressisme; es tracta, en canvi, de treballar sobre les causes que el provoquen per tal d’aconseguir que l’ús se’n racionalitzi, i això no té res a veure amb només demonitzar-les o insultar públicament a qui en prengui. Això és matar el missatger; quan es fa això, el problema sempre riu amagat darrere del cos mort del pobre desgraciat a qui s’elimina. Però ves a explicar-li això a un periodista que vol trepar i que l’única cosa que té al cap és cridar l’atenció.

I si el periodista és de TV3 (en els darrers anys hi ha poques excepcions, com en Xavier Graset, la Tana Collados i en Lluís Pujol), llavors n’hi per llogar-hi cadires. El sector del vi català és cabdal per l’economia agrària del país, però la TV pública ho soluciona amb una emissió a l’any (en el segon canal) d’una gala que aplega molt poc share.
 
Probablement ho fan perquè és alcohol. Sí, n’hi ha per llogar-hi cadires; la segona temporada de l’únic programa que hi ha hagut mai sobre vi català, Glops, s’ha proposat diverses vegades i sempre ha estat rebutjada amb aquest argument a la mà; ja fem aquella gala, ja en teniu prou, no podem parlar de vi tan sovint perquè és un tema tabú, és una droga legal.

Tot aquest desori s’ha desfermat amb la pandèmia. Els articles sobre l’augment del consum d’alcohol són tan delirants i contradictoris com les notícies sobre el virus o les vacunes, i a més les dades no tenen res a veure de periodista a periodista. Mentrestant, però, per si de cas no n’hi hagués prou, s’afegeix alarma social sobre les “drogues legals” i s’estira el dit immediatament cap als irresponsables que consumeixen alcohol a casa. Un subterfugi per tapar una intromissió més, ara en la llibertat que sempre s’havia reconegut a l’individu a casa seva; una passa més per arribar als extrems de Carrie A. Nation (es deia Caroline Amelia i aprofitava per donar al seu nom de guerra un doble sentit força cutre) quan entrava a les tavernes a destrossar ampolles a cop de destral; o potser un globus sonda per estudiar la possibilitat de promulgar una mena de llei més o menys seca. Els resultats, però, serien els mateixos: un descens inicial enganyós, que acabaria amb un consum disparat i una indústria clandestina incontrolable i sovint mafiosa.

Posats a esbiaixar, hi haurà qui ho farà amb aquest text i que pensarà que estem bojos: però l’estat no pot abandonar el ciutadà quan hi ha problemes greus a l’entorn i després maleir-lo a la TV pública perquè compra vi als supermercats; i això s’ha fet a TV3 sense cap vergonya per part del “periodista”. Ans al contrari, se li hauria d’agrair que el compri en lloc de robar-lo, que és el que hauria de fer tenint en compte els ajuts rebuts durant el darrer any.