La burgesia i el vi

Des del primer text de la història dedicat al vi, des del primer poema laudatori, hi ha una acceptació del resultat que ha fet escola a tot arreu quan es parla de vi. Abans de la irrupció de les empreses es podia, més o menys, donar per entès que aquest to era la conseqüència d’un procés de producció indubtablement genuí i artesanal o, si més no, coherent amb el territori i la història que el generava. Potser, també, els consumidors no havien perdut tant la connexió amb els seus orígens i eren capaços d’identificar-ne el resultat; i de pas, esperaven un producte estable i constant i no una constant sorpresa que els portés a mons remots i exòtics, però que fos barateta i que, per tal que ho fos sempre, procedís de ben a prop.

El fet és que fa poc més d’un segle que les empreses modernes del vi tenen capacitat real d’influir en el territori. O potser voluntat o necessitat de fer-ho. Abans d’aquest nou fenomen, el rabasser decidia què es plantava a una vinya, i la formació de la vinya catalana des de finals del segle XV fins a finals del XIX és el resultat de milions de decisions preses per criteris de rendibilitat o productivitat, d’adaptació i de resistència de cada varietat que queia a les mans d’un rabasser. Per tant, és un resultat tan democràtic i popular com irrepetible, i té al darrere el valor incalculable de l’experiència.

En aquest darrer segle s’ha imposat l’hedonisme com a concepte vital, relacionat clarament amb una idea totalment burgesa de la vida urbanita. L’empresari català del vi ha interpretat força bé aquesta desconnexió i ha deduït que el nou consumidor burgés-urbà esperava sorpreses; nous sabors, noves varietats, nous horitzons que coneixia perquè viatjava més. L’ocasió per vendre-li còpies era molt clara, i es donaven dos factors clau; aquest coneixement que generava la inquietud en el consumidor (encara que ell mateix no ho sabés) i l’oblit dels seus orígens que patia cada dia una mica més. La ignorància dels consumidors actuals pel que fa a varietats és immensa fins i tot a les grans zones vinícoles del món, i d’això el món del vi també té una part de culpa per haver volgut comunicar sempre amb una elit que el feia servir massa sovint només per tancar negocis, per vantar-se, o per tot alhora.

Els consumidors d’avui som els hereus mig cecs i mig sords dels nostres rebesavis. Pel camí, el paper de l’empresari ha estat adaptar-se al que el capitalisme manava, oferint com a novetats de vàlua tècnica incalculable vins de varietats inèdites al territori català; i generant aquesta demanda exòtica entre un públic àvid d’una “cultura del vi” que en cap cas fos la més propera, que el seu confortable entorn burgés havia d’ignorar per ser de poble. Per sort, els temps canvien i ara sembla que, davant la impossibilitat de fer cada any més ampolles-còpia per rescabalar-se de la pèrdua progressiva de valor de les ampolles de vi català, s’imposa la via de la valorització per mitjà d’afegir-ne els arguments de la tipicitat i de la correspondència amb el territori. Tard és millor que mai.

Inconscients de tot això, encara hi ha qui valora només el resultat. Tanmateix, després de la primera edició, nosaltres vam veure molt clar que no era gens útil aquesta òptica. Vam copsar que seria tan fàcil com pretensiós fer una guia personalista que no tingués en compte l’origen del producte; que no valorés la correspondència del vi amb el territori; que no veiés en una mescla exagerada de varietats un artifici per aconseguir la recepta perfecta per facturar; o que no penalitzés el fet de corregir al celler o a la bota les errades en la gestió de la vinya, per agradable que fos el vi tastat... En resum, fer una guia del que ens agrada i del que no ens agrada, sense esperit crític i sense anàlisi, i per tant sense cap aportació més enllà de l’estrictament comercial. Paradoxalment la nostra tria -és a dir el plantejament diametralment oposat - ha estat única entre les publicacions existents, i La Guia ha esdevingut més personal, potser, que si hagués estat el que s’esperava d’ella.

No es tracta només de gaudir: es tracta de exigir alhora que les empreses no distorsionin el vi que els pertoca fer amb l’excusa que “és el que agrada a la gent”; i de recordar constantment als empresaris la responsabilitat que conté el fet de treballar amb material sensible, de poder influir directament sobre la identitat, la tipicitat i la història d’un territori. Deduïm que l’actual premsa del vi, hereva entusiasta d’aquell primer text o poema laudatori, no pot romandre al marge d’aquesta tasca com si en el darrer segle no hagués canviat res, tot i que ara per ara no sembla que l’emissió d’opinió sigui el leit motiv dels seus integrants.