Relació qualitat-gust

Deixar-se portar per la relació qualitat-preu pot arribar a ser un acte infantiloide, d’ingenuïtat nociva, quan parlem de vins. Si volem justificar-la en el terreny d’allò que s’anomenen grans vins, aviat es veu que no hi té cabuda, perquè aquests exemplars es valoren mitjançant altres criteris, més enllà del propi procés elaborador, que fan les possibles transaccions bastant més enrevessades. Es troben de ple en el terreny de l’exclusivitat, del valor afegit, de la raresa impossible d’incloure en el circuit comercial genèric, a causa de l’abundor de matisos i la complexitat que aquests aporten.
Però els grans vins són, a més, escassos. I cars. Permetin-me que els deixi per a altra ocasió i ara parli de vins a l’abast de majories. En una època en què la qualitat genèrica bàsica s’ha de donar per entesa (només faltaria!!) i la competitivitat en preus es posiciona per si mateixa, de ben poc serveix aferrar-se a conceptes sense aplicacions reals. En temàtica de vins, aviat arribem a preus que els aparten de la quotidianitat forçada per les economies domèstiques. Per tant, ja en aquest cas s’han de tenir presents aspectes de certa exclusivitat d’un vi que ens dóna allò que la majoria dels altres no donen. De la mateixa manera que paguem per menjar en un restaurant molt més del que ens costa un àpat equivalent a casa, perquè retribuïm un servei, quan comprem vi a partir d’un preu ics també busquem, adquirim i demanem quelcom més que el concepte ras atorgat històricament a una simple ampolla d’aquest beure. I per què estem disposats a pagar més? Bàsicament per aconseguir satisfacció, amb criteris més o menys racionals, però l’objectiu no és altre que el de sentir-nos una mica millor. I aquí es troba el gran parany de la seductora argúcia de la qualitat-preu. Davant aquesta situació només hi ha una via, que no és altra que la d’aplicar el criteri que ens pot proveir el nostre grau de coneixement. I això passa per aprendre i agafar experiència. Perquè per parlar de qualitat en qualsevol producte cal, primer de tot, estar en disposició de valorar-ne el nivell.
Com a usuaris i consumidors estem cada dia més necessitats d’informació clara i versemblant. Impossible com és el fet de classificar grans coneixements sobre tot allò que comprem i usem, l’estratègia ha de passar per trobar en cada cas les dades que ens garanteixin al màxim l’èxit en la nostra decisió. Una formació bàsica pròpia i el contacte amb comerciants especialitzats n’han de ser les fonts.
Proposo efusivament passar de la relació qualitat-preu a la relació qualitat-gust, és a dir, a partir d’uns índexs mínims de qualitat objectiva (aquella que és innegable als ulls de tothom) escollir els vins que més ens satisfacin. Qualitat objectiva versus qualitat subjectiva. No aplicant, però, la moderna preposició presa del llatí per l’anglès indicant oposició, sinó en referència a l’italià verso, cap a…, en direcció a… És la manera de valorar, fer criteri i decidir des de dades contrastables, sense actes de fe i amb la distància necessària de la, cada vegada més agressiva, perversitat de les modes i el mediatisme. A banda, guiar-se en part pel gust personal és una de les maneres més honestes d’actuar en aquest cas, alhora que rebaixa el nostre grau de vulnerabilitat davant influències propagandístiques. Els límits en preu ja els posa, o els hauria de posar, la butxaca de cadascú.