El rosat ja no necessita excuses

El color també forma part d'aquest canvi. Durant anys, el model provençal de rosats molt pàl·lids ha condicionat bona part de la percepció internacional del rosat de qualitat. Però al Mediterrani conviuen altres lectures possibles, amb vins que mantenen més textura, més caràcter varietal i una relació més directa amb el territori. Catalunya és probablement un dels llocs on aquesta diversitat es veu amb més claredat. No hi ha un únic estil de rosat català. Hi ha paisatges molt diferents, varietats que gairebé només existeixen aquí i elaboradors que hi arriben des de lògiques poc semblants entre elles.

Els quatre vins següents comparteixen aquesta idea. Més enllà de la DO o de la varietat, cadascun està construït des d'una decisió d'elaboració diferent, que va des del formigó i el treball sobre lies fins al sagnat amb criança llarga, passant per la mínima intervenció o la maceració pel·licular (contacte amb les pells).

A la Terra Alta, la garnatxa peluda construeix alguns dels rosats més personals del sud de Catalunya. La seva pell fina limita de manera natural l'extracció de color i manté una certa delicadesa fins i tot en climes secs i calorosos. La Tarentina, d'Herència Altés, treballa aquesta idea des d'una elaboració molt continguda. El formigó manté la tensió i evita que la fruita perdi definició, mentre que el treball sobre lies aporta més textura sense carregar el vi. El resultat té una fruita continguda, una textura fina i aquest fons lleugerament calcari que apareix sobretot quan el vi agafa aire.A la Conca de Barberà, el trepat es mou en una direcció diferent. L'acidesa viva, el perfil especiat i la baixa càrrega colorant el converteixen en una varietat especialment adequada per construir rosats amb identitat pròpia sense necessitat de gaire intervenció. Patxanga, de Succés Vinícola, evita qualsevol construcció excessiva. Sense criança ni maquillatge aromàtic, el trepat apareix amb tota la seva part més especiada, fresca i lleugerament terrosa.

Al Penedès, la xarel·lo vermell obre encara una altra via. Aquesta mutació de pell rosada de la xarel·lo blanca va estar a punt de desaparèixer abans que Can Descregut en recuperés algunes vinyes velles. El seu Vermell és difícil d'encabir dins els codis habituals del rosat: color delicat, perfil herbaci, acidesa marcada i una salinitat que allunya el vi de qualsevol lectura purament fruitosa. La curta maceració amb les pells accentua el perfil herbaci i dona més profunditat al vi sense endurir-lo. El treball sobre lies reforça aquesta sensació de tensió i verticalitat.

Al Montsant, el rosat adquireix una dimensió completament diferent. Dido La Solució Rosa, de Venus La Universal, parteix d'una lògica molt més estructural: garnatxa negra i carinyena com a base, varietats blanques per afinar matisos, fermentació en bótes velles i una llarga criança en foudres antics. Aquí el rosat es construeix des de la profunditat i la textura. El sagnat concentra més estructura des del primer moment, i la criança hi suma amplitud, espècies suaus i una evolució lenta. Un rosat que s'acosta clarament a vins pensats per a la taula i el temps.

Costa trobar avui un únic llenguatge per explicar els rosats catalans. I probablement aquesta és una de les seves virtuts. Entre els perfils més tensos, els més delicats o els que busquen més volum i capacitat d'envelliment, el rosat català sembla cada vegada més conscient dels arguments que té.