Què ha de ser un "vi de la casa"? Aspectes fonamentals a tenir en compte
Quins criteris podria seguir el restaurant per oferir un vi digne que satisfaci els clients sense castigar-los la butxaca? Vegem-ne algunes opcions.
És habitual i del tot normal demanar una copa de vi de la casa quan mengem al restaurant. Però què hauria tenir el vi de la casa? La restauració cou a baixa temperatura, pren la comanda amb tauletes electròniques, serveix el menjar amb plats de fantasia i prepara gintònics diabòlics. Però sovint encara manté el vi de la casa. És igual que alguns ja no facin servir aquesta expressió. Poden dir-ne copa de vi, vi recomanat, vi del menú o tot allò que pugueu haver trobat i que faci referència a servir un producte del que no se’n acaba sabent res. A vegades ni el preu.
No vull destruir el concepte en si. No veig inconvenient en tenir un vi versàtil i que encaixi amb preus ajustats. Fins i tot penso que és una denominació prou encertada. Però en un país vinícola gairebé per definició no s’hauria de veure segons què.
Per això m’atreveixo a concretar alguns aspectes que haurien de ser inherents a qualsevol vi que sigui portat a taula en un lloc on cobren per fer-ho.
1. El concepte “de la casa” hauria d’anar una mica més enllà de les parets del restaurant. Caldria defensar-lo des de la zona de producció local o més propera i amb sensibilitat per les varietats autòctones i elaboradors amb projectes atractius.
2. Hauria de satisfer a qualsevol persona que el demani, sigui quina sigui la seva relació amb el vi. No s’hi val “colar” vins oberts fa una setmana, barrejats, mal conservats o directament inacceptables des dels criteris mínims de qualitat.
3. Aniria bé que el restaurador que decideix comprar-lo obri el camp de visió més enllà del concepte “preu mínim”.
4. La casa hauria de veure el vi amb els mateixos bons ulls que veu els plats que serveix.
5. Seria convenient no contemplar la possibilitat de que el consumidor ja dona per fet que el vi de la casa és un producte de baixa qualitat.
6. Acceptant que hi ha vins de qualitat certament inacceptables, caldria entendre que també s’elaboren vins de molt baix preu i ben fets.
7. Caldria tenir clar que la persona que avui beu vi de la casa, demà pot tornar amb ganes de beure vi de la carta (o no).
8. En referència als restauradors que a vegades es lamenten de que l’opció cervesa arracona el vi, han rumiat els motius? I que consti que no tinc res en contra de la cervesa.
Independentment del preu de venda, caldria sistematitzar uns mínims en relació al servei. Per exemple, qualsevol vi digne de ser dut a taula hauria de servir-se amb una copa de qualitat anàloga i en condicions de temperatura adients.
Segur que la llista no s’acaba aquí. Però les dimensions d’un article lleuger i directe, per anar bé, sí. Que cadascú hi afegeixi tot allò que cregui convenient i que, professionals de la restauració i gent que ens asseiem a taula, anem polint un concepte tan habitual com maltractat. A fi de comptes, el vi és un element amb pes cultural que, en certa manera, descriu la terra que l’elabora i les persones que en fan ús.
No vull destruir el concepte en si. No veig inconvenient en tenir un vi versàtil i que encaixi amb preus ajustats. Fins i tot penso que és una denominació prou encertada. Però en un país vinícola gairebé per definició no s’hauria de veure segons què.
No s’hi val “colar” vins oberts fa una setmana, barrejats, mal conservats o directament inacceptables des dels criteris mínims de qualitat.
Per això m’atreveixo a concretar alguns aspectes que haurien de ser inherents a qualsevol vi que sigui portat a taula en un lloc on cobren per fer-ho.
8 aspectes fonamentals a tenir en compte per no maltractar el "vi de la casa"
1. El concepte “de la casa” hauria d’anar una mica més enllà de les parets del restaurant. Caldria defensar-lo des de la zona de producció local o més propera i amb sensibilitat per les varietats autòctones i elaboradors amb projectes atractius.
2. Hauria de satisfer a qualsevol persona que el demani, sigui quina sigui la seva relació amb el vi. No s’hi val “colar” vins oberts fa una setmana, barrejats, mal conservats o directament inacceptables des dels criteris mínims de qualitat.
3. Aniria bé que el restaurador que decideix comprar-lo obri el camp de visió més enllà del concepte “preu mínim”.
4. La casa hauria de veure el vi amb els mateixos bons ulls que veu els plats que serveix.
5. Seria convenient no contemplar la possibilitat de que el consumidor ja dona per fet que el vi de la casa és un producte de baixa qualitat.
6. Acceptant que hi ha vins de qualitat certament inacceptables, caldria entendre que també s’elaboren vins de molt baix preu i ben fets.
7. Caldria tenir clar que la persona que avui beu vi de la casa, demà pot tornar amb ganes de beure vi de la carta (o no).
8. En referència als restauradors que a vegades es lamenten de que l’opció cervesa arracona el vi, han rumiat els motius? I que consti que no tinc res en contra de la cervesa.
Independentment del preu de venda, caldria sistematitzar uns mínims en relació al servei. Per exemple, qualsevol vi digne de ser dut a taula hauria de servir-se amb una copa de qualitat anàloga i en condicions de temperatura adients.
Segur que la llista no s’acaba aquí. Però les dimensions d’un article lleuger i directe, per anar bé, sí. Que cadascú hi afegeixi tot allò que cregui convenient i que, professionals de la restauració i gent que ens asseiem a taula, anem polint un concepte tan habitual com maltractat. A fi de comptes, el vi és un element amb pes cultural que, en certa manera, descriu la terra que l’elabora i les persones que en fan ús.
Etiquetes:
Saber-ne més Ara a portada