La terra, la vinya i la natura, nous esquers editorials

Per Ruth Troyano

“La natura no és un escenari ni un mar de fons sinó que és al centre; la seva presència, els animals i les plantes que l’habiten tenen un rol destacat en la literNatura, també la geologia, el mar i tots els elements que la conformen”. L’escriptor Gabi Martínez contextualitza una paraula que avui comença a fer-se lloc encara que tímidament a les prestatgeries de llibreries i biblioteques. “A l’Estat espanyol hem tingut un buit enorme de literNatura en els últims 40 anys. La transició va fer que tothom es llancés al diner, que mai no s’ocupa de la natura. Amb les alertes pel canvi climàtic, la literNatura comença a treure el cap però el gran detonant és la pandèmia”, assegura.

A l’últim número de la revista Convit/e que publica periòdicament l’entitat Mescladís escriu: “La literNatura planeja això: posar al centre el mar, la sequoia, l’aranya o l’anguila i narrar-les, novel·lar-les, poetitzar-les, amb una vibració tan formidable que no quedi més remei que acceptar el seu poder nuclear”. El món del vi tampoc n’escapa. Les últimes novetats editorials tenen a veure amb l’empelt de viticultores i enòlegs en el medi i en les possibilitats socials i culturals que s’hi obren malgrat les fragilitats. Vibop publica “Quedar-se al tros” de la pagesa i escriptora Júlia Viejobueno Cavallé que narra el seu vincle “polític” amb un Priorat que guanya reconeixement i vinyes però segueix perdent població rural. 

Abalon Books va publicar a la primavera un relat il”lustrat d’Alejandro Muchada, “Viñadores. Hijos de la tierra y el vino”. Quan l’autor el presenta, diu: “Andaba bucando un camino que diera respuestas a mis inquietudes espirituales e intuïa que ese camino estaba cercano a la tierra. En mi experiencia como cooperante en Marruecos había aprendido que quienes trabajan tanto en ella como en el mar, adquieren una sabiduría humilde y profunda”.  
 
“Portem molt de temps subratllant el model del creixement i del record. I amb una societat basada en aquests criteris, com expliques ara que no era sostenible? S’ha de canviar la mentalitat, fer una passa enrere, reformular necessitats, detectar el que ens cal de debò per tirar endavant, fent que la resta d’éssers vius també avancin amb nosaltres. El model més exemplar seria el de les plantes,  que són les que porten més temps sobrevivint amb un model de relació de mutualisme, ajudant-se”, reflexiona Gabi Martínez. A “Delta”, un dels seus llibres recents més icònics, narra la fragilitat d’un paisatge i de les seves possibilitats de defensar-se davant dels embats del clima; l’escriu des de la primera casa que s’engolirà el Mediterrani, situant-se en el punt zero dels nous refugiats climàtics.

Ara està a punt de concloure un llibre sobre animals invisibles del món i les seves interaccions amb la natura a diferents països de llatinoamericà. Després publicarà una conversa amb Salvador Rueda: “Tothom sap qui és Le Corbussier, però ningú qui ha creat les superilles de Barcelona. A través dels mitjans només hem rebut la part política del projecte, mentre que a l’estranger ha aconseguit reconeixements i ovacions per part de grans organismes mundials com una de les formes transformadores dels centres urbans més eficaç i econòmica”.

L’any vinent estendrà a Seul, Tòquio i Xangai els festivals de literatura que impulsa – a Barcelona ja sumen quatre edicions – i mentre l’aparador s’eixampla, Gabi Martínez proposa alimentar-lo des  d’una visió constructiva, “de com ens associem, quines defenses activem i com fem evolucionar el pensament per relacionar-nos amb la natura de la manera més saludable possible. Perquè ve un altre món i un altre model”. 
 
El número 25 de la col·lecció Envinats de Vibop, l’editorial que impulsa la periodista cultural i vinícola Montse Serra, situa l’espectador en un dels miradors més bells del Priorat, el municipi de La Figuera. “Quedar-se al tros” és el primer llibre de Júlia Viejobueno Cavallé, que decideix tornar al poble per treballar la terra després d’haver-se graduat en estudis literaris a la Universitat de Barcelona. A Viejobueno ja se li coneix la seva mirada fotogràfica compromesa, però ara descabdella el patir, la duresa i la vulnerabilitat que és prendre l’opció política de ser pagesa.

Hi ha una prosa molt rica i una manera genuïna de dir la saviesa popular que neix del seu empelt a la comarca. “Llaurar és clavar-se dins la terra, entrar-hi i moure-s’hi. S’ha de saber molt bé en quin moment s’ha de fer i el perquè, i un cop al ball no es pot perdre el ritme ni un segon”, escriu. Reconeix que el llibre li ha permès aterrar pensaments que sovint li sortien en converses informals o a través de la fotografia.

A Júlia Viejobueno li costa imaginar el futur del Priorat però el reflexiona a fons. Narra la incertesa que hi albira amb sentiments ambivalents: “S’ha fet molta feina en les últimes dècades per posar en valor el vi, l’oli, el paisatge i la vida rural però camino entre l’optimisme i el pessimisme perquè els pobles no creixen demogràficament, patim per la continuïtat de les escoles i no hi ha relleu a la pagesia. També hi ha perills com el de la implantació d’energies renovables o l’espoli del riu Siurana”, resumeix.

Creu que la seva generació ha aportat a la pagesia “més formació i professionalitat”. “Som continuïtat i futur, ganes de lluita, de ser-hi i de creure’ns-ho”, matisa. Però a vegades el desànim pesa i totes les “hores, suors, recursos, renúncies i il·lusions” per defensar “una manera de viure i d’entendre el món”, s’esgoten. Li llegim dir: “El que sí que sé és que si es perd l’ofici, els sabers ancestrals, la tradició i la continuïtat, la manera d’estimar la terra i de relacionar-s’hi que hi ha en la pagesia, haurem perdut una gran riquesa que serà un patrimoni antic, cada cop més desconegut, i la possibilitat de bastir les bases d’un futur arrelat i sostenible, paraules que de tant dir-les s’han fet metàfora suada però que encara poden mantenir la potència del significat”.  
 
“Proposo valorar tots els oficis vinculats a la terra i al sector primari, perquè la terra és font de salut”, diu l’arquitecte i vinyataire Alejandro Muchada (Muchada-Léclapart). “L’arquitectura m’ha aportat sensibilitat artística i tornaria a estudiar-la perquè m’ensenya, com també ho ha fet el treballar com a cooperant a barris de pescadors al Marroc. Primer vaig tenir la necessitat de connectar amb la terra, el vi va arribar després”, confessa. Amb aquarel·les d’Ismael Pinteño i textos senzills però intesament profunds seus, “Viñadores. Hijos de la tierra  y del vino” és un conte il·lustrat ple de saviesa ancestral i de detalls que mostren la naturalesa del vinyataire. Muchada va necessitar escriure’l després de conèixer i viure el projecte de David Léclapart a la Champagne: “La terra et posa al teu lloc, el ser-hi i el treballar-la. Aprens inevitablement què són la humilitat i la paciència”.

“He après l’ofici artesà, el dels petits detalls, aquella forma de treballar del vinyataire que passa gran part de la seva vida treballant la terra; després al celler no cal intervenir-hi”. Lloa els projectes francesos d’escala humana, de poques hectàrees i vincles llargs en el temps, de l’artesania del ser i del compartir. Al llibre resumeix costums i tradicions, memòria oral, ideals i intuïcions. “Admiro com els vinyerons francesos han revolucionat les grans regions de vins, són artesans que han sabut mantenir la tradició i ens recorden que del passat podem recollir moltes coses importants. Els envejo que sàpiguen conservar el món rural i que mirin els seus aliments, com el vi, el formatge o el pa, amb estima, perquè els donen valor”. El pròleg l’escriu David Léclapart: “Ser vigneron és també, i sobretot, actuar des del cor, estar en harmonia amb la vinya”. Muchada té clar que el vi ajuda a connectar amb la terra, “fa prendre consciència i això és connexió”.  
 
No són les úniques novetats editorials però sí les que posen al centre la terra.  Hachette ha traduït a l’anglès el llibre de la reconeguda sommelier francesa Pascaline Lepeltier, “Mille Vignes”. L’edició anglesa porta per títol “One Thousand Vines” i és una oda al vi on l’autora reflexiona sobre l’elaboració del demà, creuant coneixements culturals, botànics, geogràfics, climàtics, antropològics i també de neurofisiologia. Hi ha profunditat i delicadesa i una escriptura estilosa que s’acompanya d’il·lustracions innovadores fetes ad hoc. Lepeltier reflexiona sobre temes que generen dubtes, incerteses i incomoditats, com per exemple si no és una paradoxa parlar de vins naturals.
 
L’escriptor Lluís Foix ha tornat a narrar el lligam amb la ruralitat a “La força de les arrels”, publicat per Columna. Ser a Rocafort de Vallbona li permet llançar grans veritats sobre el món rural, elogiant-ne la dignitat de qui el treballa: “El pagès d’avui pateix les incomprensions i els estereotips construïts al llarg de la història. Però es pot dir que la situació s’ha capgirat i ara és un personatge respectat: pel que fa i, sobretot, pel que és. Ha conservat la terra, d’on tots venim i on tots tornarem; una terra que és, també, el gran rebost històric del país, la font d’energia alimentària absolutament imprescindible en situacions de precarietat”. 
 
“50. L’Olivera veus i vida” és el llibre que commemora el mig segle de vida de la cooperativa L’Olivera, de Vallbona de les Monges. S’hi recull la veu de moltes de les persoens que han format part del projecte social i enològic des dels orígens. “Són cinquanta anys plens de somnis, utopies, realitats i també dificultats per construir i consolidar un projecte transformador d’agricultura social” , que també s’inscriu a l’àmbit urbà, amb les vinyes de Can Calopa al Parc Natural de Collserola, a Barcelona. Hi ha pensaments i propostes que tracten temes actuals, fugint de la nostàlgia i reivindicat valors que neixen del cooperativisme, la integració social o el model de territori i pagesia que defensa l’entitat.  
 
Precisament Barcelona reivindica també la seva riquesa agroalimentària a través de 27 veus compromeses amb un futur “més saludable, segur i sostenible”. La Diputació de Barcelona ha editat “Barcelona pagesa. Retrats d’una agricultura en transformació”, un volum amb textos de la periodista Mar Carrera, imatges del documentalista Patxi Uriz i pròleg de Gabi Martínez que descriuen el batec cultural, ambiental i paisatgístic de l’agricultura periurbana. Una de les pageses entrevistades, resumeix el sentir de la majoria: “Sent pagesa et sents lliure”.