Revistes, vocabularis i llibres examinen el vi

Els llibres de vi no ocupen mai els primers llocs del rànquing de Sant Jordi, però probablement tampoc s’escriuen amb aquesta intenció. El cas és que perduren, són de llarg recorregut i poden generar interès durant tot l’any, al marge de la febre comercial de la Diada. El vi segueix inspirant autors amb major o menor vinculació amb ell, i cada vegada més volums s’hi refereixen des d’angles diversos. Repassem les últimes novetats en què el vi hi és present a través de revistes, abecedaris i territoris que aspiren a ser més reconeguts i admirats.

Bocabulario, de Pau Arenós

El periodista Pau Arenós no és nou en el món editorial, però ara publica a Planeta Gastro Bocabulario, una obra que presenta “paraules per pensar, discutir i gaudir de la gastronomia”. No només és un bon gastrònom, sinó que la reflexiona i la contextualitza. Probablement aquest últim és un dels llibres en què comparteix de manera més directa i franca el seu coneixement, començant per la paraula “abuela” i acabant amb “yonki”. Del vi en diu unes quantes coses i no va gens desencaminat. Descabdella tendències, modes, drames i realitats sense pèls a la llengua i sense importar-li gaire anar a contracorrent.

En comença parlant des de l’inici amb la paraula “addicció”: “El alcohol como charco en el que toda la Sociedad pone los pies. El consumo responsable, bla-bla-bla... Sí, de acuerdo. Bebo vino. Creo que no tengo un problema. O tal vez sí”, i tot seguit resumeix l’experiència arxiconeguda del sommelier David Seijas, alcohòlic.

A la paraula “amigo”, confessa per què no vol beure’s una ampolla de Principe di Corleone: vino da tavola di Sicilia, cabernet sauvignon, que li va regalar un amic, avui malauradament ja mort: “En este vino vive mi amigo, y cuando lo beba solo quedará una botella vacía”. De l’emoció profunda, a la ironia. A “Maridaje”, hi escriu: “Dado que la supuesta filiación vino-plato es imposible, o al menos, improbable, convengamos que el sumiller sirve lo que le da la gana, a sabiendas de que la alcachofa y el espárrago no se llevan bien con nadie, de manera que se recurre a la piedad de la cerveza”. A “Vermut” homenatja Miquel Àngel Vaquer, de Casa Mariol, que va morir víctima de la Covid: “Le debo a él las ganas del tintineo del negro con hielo”. A “Vino (a copas)”, comença fort: “La opción de vinos a copas en los restaurantes es un purgante de conciencias. Se quejan los restauradores de que se consume poco vino y ellos gravan la botella con extras estratosféricos. ¿Por cuánto hay que multiplicar para que el negocio sea honesto?”. Referit al vi, un dels passatges més sucosos és el que es refereix a “Vino (natural)”.

Discrepa dels amics i confidents Josep Roca i Carlos Orta, de Villa Más, que en són uns profunds defensors. N’aprèn d’ells i ho intenta, però el comentari que li batega és divergent: “A veces, el resultado es glorioso; otras, decepcionante. Descorcho y el puñetazo de la reducción o de la volátil, no sé, me pierdo, que sigue en la boca hasta arrancar los dientes. El sabor a sidra que unifica y desvirtúa lo esencial: que el vino tenga personalidad”. De veritat que les seves paraules són una mina d’or. I també totes les altres entrades que parlen de gastronomia a través de noms, experiències gastronòmiques i que mostren una vegada més la seva erudició.
 
Una terra de vins

Pagès Editors ha publicat Una terra de vins. La vinya i el vi a les Terres de Lleida, una obra coral que han coordinat els periodistes vinícoles Rafa Gimena i Eva Vicens. Amb el suport de la Diputació de Lleida, l’obra reivindica des de les primeres pàgines el vi com a eina dinamitzadora de les economies rurals. El que ha estat president de la DO Costers del Segre en els últims anys, Tomàs Cusiné, assenyala: “Els cellerers poden estar orgullosos de la gran carta de vins que entre tots ofereixen, la riquesa varietal, la diversitat d’estils dels elaborats, la diferència de terrers, l’exquisidesa de les presentacions, l’amplitud de l’oferta i la seva qualitat en constant increment”.

El llibre comença amb la història i l’origen del vi a les comarques lleidatanes, un text escrit pel doctor en història Enric Vicedo-Rius, que recorre a l’arqueologia per datar les primeres llavors carbonitzades el 1400 aC, al jaciment de Cova Punta Farisa, a Fraga. I acaba amb un text de la historiadora de l’art i música Jael Violant Romero González, que parla del vi i la vinya com a font d’inspiració en l’arquitectura lleidatana. Sense anar més lluny, els capitells de la Seu Vella, del segle XIII, mostren una escena de verema. “Es poden distingir, esculpits, raïms, fulles de parra i recol·lectors. La vinya i els cereals eren els conreus més importants durant l’època medieval”, s’hi escriu. Entre un text i un altre, una radiografia literària de les sis subzones de la regió vitivinícola, des de la Plana de Lleida fins al Pallars, apropant-se amb lupa al paisatge i a les persones que els habiten i cultiven. També aturant-se a l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Solsonès, on s’hi van inserint “petites noves vinyes d’alçada”.

No hi falta el vincle amb la gastronomia de la mà del biòleg i cuiner Gonzalo Ferreruela, que harmonitza receptes típiques com el trinxat de la Cerdanya amb cansalada amb Blanc de Serè, de L’Olivera; la torrada de brioix amb mató i anxova amb Taïka, l’escumós de sauvignon blanc i sémillon de Castell d’Encús, o la girella del Pallars fregida amb Biu Negre, el pinot noir de Batlliu de Sort. El llibre inclou les sempre encertades consideracions de l’enginyer agrònom i enòleg Pau Moragas, que comença reflexionant sobre el concepte de terrer i asseverant que “la pervivència d’una agricultura de secà de petita escala, adaptada i de matriu familiar és un element de resiliència territorial, de conservació del mosaic agroforestal i ofereix a la societat tota una sèrie de valors que cal potenciar: patrimoni gastronòmic, alimentació saludable, desenvolupament local, resiliència contra el foc, adaptació al canvi climàtic, impacte social”. Un llibre imprescindible per entendre l’esdevenir d’un paisatge cultivat que vol posar-se encara més en valor.

Calicata Magazine

El vi també s’insereix en el món editorial. Acaba de sortir al mercat el segon número de Calicata Magazine, liderada per la periodista i sommelier Sheila Vélez, que es reivindica com “una lectura lenta, que no es consumeix, que es queda”. La publicació proposa “mirar amb més calma, sentir amb més profunditat i reconnectar amb allò essencial”. De fet, aquest segon número gira al voltant del concepte “Volver a lo vivo”. Com ja va deixar clar el primer número, l’any passat, aquesta és una publicació on s’hi mescla el vi amb moltíssimes disciplines, però essencialment amb l’art a través de la fotografia, les il·lustracions, les cianotípies i el collage.

Calicata Magazine descobreix conceptes com la biofília i la interdependència d’ecosistemes i vides, i regala, en aquest segon número, entrevistes amb viticultores i enòlogues com l’empordanesa Anna Espelt, a propòsit del mosaic agroforestal que ha desenvolupat a Mas Marés, o la mallorquina Cati Ribot, referent en la recuperació de varietats autòctones. En un text escrit per Marta Nieto, també s’hi recullen reflexions personals i madures de Sara Pérez: “Yo hablo mucho desde la emoción y la intuición y conecto con muchísima más gente. Pinchar el globo de la lógica, desaprender y reconectar con la intuición es una gran revolución. Entrenarse para eso y transmitir desde ese lugar es vital. Hay cosas que por la vía del lenguaje científico no las vamos a comprender”. Una lectura necessària per a aquells qui considerin que el vi ens enllaça més encara amb la terra i amb la vida.

Terrer Mgz.

En el camí de reivindicar els continguts vitivinícoles, però lligada al festival Terrer, que té lloc al Priorat entre els mesos d’agost i desembre, Terrer Mgz. també ha sortit al mercat amb un segon número i un disseny renovat, apostant per la força de la llicorella a la portada. És una revista independent que “parla del paisatge que neix de la relació entre viticultura i territori, arquitectura i disseny i del pensament que se’n deriva amb una òptica contemporània”, escriu el seu director, Blai Rosés. Una vintena de firmes participen en aquest número que mira el futur des dels reptes del present, conscient que el Priorat “és un ecosistema viu en un moment de fragilitat extrema”. La revista és un mosaic de fotografies i paraules que reuneixen veus i gestos vells i nous, convençudes totes que “sense un entramat cultural i econòmic fort, el patrimoni es perd”, diu Rosés.

En destaquen peces com l’article del periodista Toni Orensanz “La collita de l’emigrant”, que lloa el paper de Josep Lluís Pérez, de Mas Martinet, al Priorat, o el de la també periodista Isabel Vila, de Cal Porrerà, “La vinya vella de Porrera: el secret més ben guardat”, que ressegueix la història d’homes i dones que han conreat l’amor a la terra malgrat tots els entrebancs dels temps. “Onze maneres d’estar”, amb paraules i fotografies de Clàudia Grosche, és un altre dels articles que fa aturar-se per resseguir el rostre de dones que habiten la regió de vins i la impulsen des d’oficis i mirades paral·leles. Una d’elles, la pagesa de la Figuera Júlia Viejobueno, diu: “Aquí hi ha la terra i el paisatge, l’ofici i la feina, l’herència, les persones i el futur possible que demana lluita i resistència. I sense bellesa, cultura, comunitat, pobles vius i pagesia no hi ha vida”. Potser és la recepta per a tots els llocs on encara hi ha un bri de ruralitat encès.