​La crítica de vins és morta, visca la crítica de vins!

Fa poc va circular una notícia sobre una guia de vins francesa anomenada Gilbert et Gaillard que va donar una medalla d’or a un vi de supermercat de 2,50€. Es tractava d’una provocació orquestrada per un grup que es fa dir On n’est pas des pigeons, amb l’objectiu de posar en evidència la publicació i veure si els seus criteris per donar medalles són fiables o si són simplement un tinglado destinat a vendre adhesius daurats als cellers guanyadors. Segons sembla, la veritat es decanta per aquesta segona opció veient la medalla d’or en qüestió.  
 
Aquesta mena de boutades mediàtiques apareixen periòdicament a les notícies com una manera de ridiculitzar la crítica de vi i proclamar-ne la inutilitat, irrellevància i fins i tot estafa.
 
Però per mi el quid de la qüestió amb aquest afer no és tant el fet que les valoracions de vins siguin irrellevants (o no), sinó el fet que s’atorguin medalles sense una puntuació per justificar-les.  I és que molta gent no sap que moltíssims concursos de vins, els quals tot s’ha de dir existeixen purament com a entitats comercials destinades a guanyar diners, fan servir un sistema de valoracions basat en les directrius de l’OIV (Organisation Internationale de la Vigne et du Vin). Un sistema que, lluny de la idea de rigidesa sistemàtica que puguem pressuposar d’aquesta mena de competicions, és d’allò més flexible amb els trams de puntuacions que reben medalles segons el context de cada concurs. 
 

Sense una puntuació clara que recolzi la medalla, el consumidor no pot saber quin nivell de qualitat està comprant realment

Posem per cas que en un concurs la majoria de vins a competició es moguin entre simplement “acceptable” i directament “dolentot”, sense cap vi destacat que realment es pogués merèixer una medalla d’or (en el sentit estricte i absolut del què hauria de ser una medalla d’or), ja que llavors es mouen els trams de puntuacions per a abaixar el llindar dels punts necessaris per a les medalles d’or, argent i bronze respectivament, i llestos. Per exemple, un concurs internacional al qual vaig deixar de fer de jutge fa uns anys, va posar el llindar per a aconseguir una medalla d’or a 89.1 punts, mentre que en altres competicions més serioses una puntuació així seria com a màxim mereixedora d’un bronze.  
I per si amb tot això no n’hi hagués prou, amb el sistema OIV es garanteix un nombre mínim de medalles en cada categoria. Això vol dir que hi haurà un determinat nombre de medalles d’or, peti qui peti, i sigui quina sigui la qualitat objectiva d’aquests vins, ja que amb relació als altres del concurs perquè són els “millors”.
 
No cal ser una llumenera per adonar-se que als elaboradors de vins dolentots o fins i tot horrorosos els encanten aquests concursos, ja que poden presentar-hi tranquil·lament tota una col·lecció de beuratges infectes els quals, si altres elaboradors han tingut la mateixa pensada, llavors podran accedir fàcilment a algunes medalles i aquestes medalles ajudaran a vendre els beuratges infectes a les prestatgeries dels supermercats. I al final el que hi surt perdent és, com sempre, el consumidor. I és que, sense una puntuació clara que sostingui la medalla, el consumidor no pot saber quin nivell de qualitat està comprant realment. És per això que la lliçó que hem d’extreure de la notícia sobre la guia Gilbert et Gaillard no és que les crítiques o valoracions de vins no valen res o són una enganyifa des d’un punt de vista teòric, sinó que les medalles genèriques sense una llegenda de puntuacions que les acompanyi són la veritable enganyifa.
 
Amb aquest sistema, a més del consumidor, els que també hi surten perdent són els mateixos crítics o jutges. Primer, han hagut d’invertir temps i esforç valorant aquests vins normalment sense percebre cap retribució. En aquest concurs solen posar sis jutges per taula jutjant els mateixos vins per fer l'efecte de seriositat, però com que no se’ls paga més enllà del viatge i algun àpat gratuït, doncs només un percentatge reduït són professionals del vi mentre que la resta són influencers que no saben distingir un Ermita d’un Don Simón però amb molts seguidors a les xarxes, turistes dels concursos de vi atrets pel prestigi, però que es dediquen a altres feines, o simplement gent als que els agrada viatjar de gorra i menjar gratis.
 
A la llarga els jutges “professionals” que intenten ser seriosos acaben frustrats ja que es troben en taules envoltats de gent que no sap detectar si un vi té tap o està oxidat, per exemple, o als quals només els interessa fer-se veure. I el procés de valoració dels vins acaba sent com treure boles d’un bombo de loteria.  
 
Malauradament, sembla que cada vegada hi ha més concursos que fan servir el sistema OIV, fa contents als elaboradors que hi participen, i per tant, fa rutllar el negoci. És per això que després d’haver jutjat a un munt de competicions de diferents països, al final he decidit només valorar vins pel meu web www.hudin.com i als Decanter World Wine Awards a Londres perquè tenen el seu propi sistema que han perfeccionat al llarg dels anys i una gran majoria dels jutges són professionals amb formació com a tastadors.
 
Cada taula només té tres o quatre persones i després de cada sèrie de valoracions (les quals es fan a cegues) es discuteixen amb el grup. Si hi ha alguna divergència de puntuacions important, la persona ha de defensar la seva decisió amb raonaments tècnics. Aquest enfocament de debat, que té orígens australians, és molt rellevant, parteix de la base que tots els jutges són iguals i, per tant, tots han de tenir una base teòrica sòlida. Tant si són Masters of Wine, Master Sommeliers, importadors o botiguers, tots han de justificar d’igual manera les seves valoracions, ja que si els organitzadors han fet una bona feina de selecció, doncs tots són tastadors de capacitat equivalent.  
 
No ens enganyem, es tracta d’un concurs comercial amb un model de negoci clar que és el que sustenta la revista Decanter. Però és innegable que els organitzadors són conscients que el seu cost d’inscripció de 200€ per cada vi (a més de les despeses d’enviament al Regne Unit) és elevat i que si no mantenen uns estàndards també elevats, els elaboradors deixarien de pagar tots aquests diners per participar-hi ja que perdrien el prestigi.
 
També cal dir que, malgrat que aquest concurs té un nivell de professionalitat molt més alt que els que fan servir el sistema OIV o que simplement donen medalles a tort i a dret, tampoc és perfecte. Com que és un dels poquíssims concursos que paga una dieta per dia, inevitablement atrau molta més gent de Londres que té gairebé no té despeses per assistir-hi que pas no gent de fora que ha de pagar el bitllet d’avió i els preus desorbitats d’allotjament i restauració de Londres. I tota aquesta gent amb base a Londres, malgrat ser experts o grans professionals del seu sector, sovint no tenen la familiaritat suficient, la profunditat de coneixements necessària, sobre el vi espanyol o català de gamma mitjana o alta, ja que el mercat britànic en general veu els vins del nostre país simplement com a vins de bona relació qualitat preu i res més.

Per assegurar-ne la fiabilitat i la independència (i mantenir el seu nivell professional) les seves valoracions s’han de pagar ja que tothom ha de menjar.

Un exemple d’això que dic que he observat recentment és d’un vi que va rebre 95 punts per part d’un comitè de tast de la mateixa revista Decanter quan va ser valorat per un article regional publicat el desembre passat. Però durant els tastos del concurs a l’abril, el mateix vi de la mateixa anyada només en va rebre 88 per part dels jutges. Això és una variació excessiva en un context així. Però per algú poc familiaritzat amb els vins d’un cert país, regió o varietat de raïm i molt més amb els de per exemple, França o altres llocs, poden passar coses d’aquestes.
 
Significa això que els concursos de vins són inútils i irrellevants, tornant a la pregunta inicial? I si anem més enllà, és rellevant la crítica de vins i els crítics amb nom i cognoms?
 
El famós Robert Parker va vendre The Wine Advocate fa anys i està oficialment jubilat, i els experts fa anys que prediuen la Mort de la Crítica de Vins. Però contra tot pronòstic, en els darrers anys han proliferat les webs individuals per subscripció.
 
Tot sembla indicar que pels consumidors els crítics encara són una figura necessària, però per assegurar-ne la fiabilitat i la independència (i mantenir el seu nivell professional) les seves valoracions s’han de pagar, ja que tothom ha de menjar. Per tant, la solució més fàcil per aquest consumidor és subscriure’s als webs dels crítics amb qui coincideixin més de gustos o dels quals es refien més.
 
Sempre es poden trobar valoracions gratuïtes per internet, com a Cellar Tracker i altres llocs. Però igual com passa amb les crítiques culturals o d’altres àmbits que es troben en les profunditats d’internet, un no sap mai si són fiables o amb quin criteri s’han basat. Per això encara hi ha espai per la crítica professional, la que ha invertit hores a tastar, a trepitjar el territori i a conèixer els raïms i els elaboradors en profunditat. I sobretot espai per una crítica que dona la cara i es mulla, que ajuda al consumidor en lloc de contribuir a enredar-lo amb medalles sense fonament que no se sap ben bé d’on surten. El consumidor hi caurà una vegada, però si el vi no és bevible no el tornaran a comprar a menys que l’única cosa que els interessi sigui el preu.