Sangria de qualitat... és possible?

Vaig créixer i estudiar als Estats Units on la vida universitària és molt diferent de la d’aquí, però sovint em meravello amb els paral·lelismes que trobo. Com per exemple, el clàssic ritual de preparar sangria a doll a la banyera en ocasió d’alguna festa multitudinària.

Comprar barrils de cervesa de gran format segurament resultaria més fàcil, i en el cas dels Estats Units també més barat, ja que fins i tot el vi més bàsic del supermercat sempre és més car que aquí. Però la sangria té aquell toc exòtic i festiu que associem amb estiu i vacances que la fa especialment atractiva per aquesta mena d’ocasió. Les receptes varien, però l’autèntica prova de foc és el nivell de ressaca de l'endemà quan entres al quarto de bany i veus les restes de fruita, canyella i residu de vi negre que hauràs de netejar després d’una aspirina i t’adones que la teva banyera mai més tornarà a ser la mateixa ni a tenir un color del tot blanc.

Però a més d’aquesta fama de beguda festiva per a estudiants amb poca imaginació o sentit de la higiene, la sangria també té una fama encara més important com a beguda per a guiris sense criteri. He perdut el compte de les vegades que he sentit alguna persona anglesa explicar anècdotes sobre un cop que van visitar Espanya (o fins i tot a Andorra) i es van perdre, o el cotxe se’ls va espatllar, i algú els va oferir una sangria i llavors es van fer amics per sempre, i van passar les millors vacances del món.

O sobre com van conèixer un grup de gent local que els va convidar a beure litres i litres de sangria i, com sempre, la història acaba que van passar les millors vacances del món gràcies a la sangria. Actualment, igual que passa amb el gaspatxo, la majoria de la sangria que es consumeix en aquest país és de producció industrial, envasada. Marques com La Casera, Don Simón o la marca blanca de molts supermercats, en produeixen milions de litres per any, normalment en format d’ampolla de plàstic de dos litres o en tetrabric.

Solen tenir preus molt assequibles, però normalment a costa de líquids que res tenen a veure amb la més senzilla de les sangries de banyera. El problema és que les sangries barates utilitzen vi base de molt baixa qualitat, sense DO, sovint de segona premsada o vi d’excés del qual no se’n pot fer res més. I en comptes de fruita, canyella o els ingredients típics de la sangria tradicional, fan servir saboritzants concentrats artificials, o sigui que no provenen d’ingredients reals sinó que són creats en laboratoris.

És per això que el gust de taronja d’aquestes sangries industrials sovint ens sembla d’allò més estrany, ja que no prové d’una taronja real sinó que és un compost químic. És cert que aquests darrers anys han aparegut al mercat algunes sangries de gamma alta amb ampolla de vidre, com per exemple una de l’Albert Adrià o algunes amb noms flamencs com Lolailo o Lolea.

Les que he tastat han estat bastant bones, però sovint amb receptes poc ortodoxes (amb vi escumós de base, per exemple) o amb preus molt elevats pel producte que ofereixen (de més de 10€). És per tot això que em va sorprendre molt positivament descobrir al meu poble de Marçà (al Priorat) la Sangría Sintonía del celler local Clos Mesorah, deliciosa i amb un preu al voltant de tan sols 6,5€ l’ampolla. 

Pels qui no els coneguin, Clos Mesorah és petit celler kosher a la DO Montsant propietat de Moises Cohen i la seva dona Anna Aletà. A la DO Montsant també hi ha un altre celler, el Celler de Capçanes, que fa un vi kosher, l’únic celler 100% kosher. A més, acaben de construir un nou celler a Bellmunt del Priorat on a partir d’aquesta verema també començaran a fer-hi vi kosher certificat sota la DOQ Priorat.

Entrevistant a Moises Cohen un calorós dia a principis d’estiu pel meu reportatge anual sobre els vins de la DO Monstant i de la DOQ Priorat, tot d’una em va oferir “Que vols una mica de sangria ben fresca?”. Al principi vaig resistir-me amb excuses a causa de  les meves experiències prèvies amb la sangria envasada, però en Moises va insistir i va portar dues ampolles, una de sangria blanca i una altra de negra.

Després del primer glop ja vaig veure que no tenia res a veure amb qualsevol altra sangria de les que havia tastat. Al cap de pocs minuts ja ens havíem acabat una ampolla sencera i atacàvem la segona. En Moises va explicar que es tracta d’un projecte que van fer instigats pels seus fills, en David i la Leah, que tenen 25 i 22 anys respectivament.

“La majoria de les sangries comercials no són bones perquè utilitzen ingredients de molt baixa qualitat, però nosaltres i posem vi base bo i ingredients reals”. Seleccionen el vi base de diferents llocs de Castella-la Manxa, on produeixen una línia de vins anomenats Viña Encina. Es tracta d’un ull de llebre jove i fresc al qual afegeixen concentrats de fruita real, no compostos químics. El resultat és un vi extremadament plaent i fàcil de beure amb només un 7% d’alcohol, i amb una ampolla de vidre amb un disseny atractiu i modern.

Malgrat que és més cara (6,5 €) que les sangries de supermercat, on el preu n’és la principal consideració, aquí el producte final és molt més cuidat, de molta més qualitat i per segons quina ocasió i públic la valoro com l’opció ideal i per mi amb una relació qualitat-preu òptima.

A més de tot això, també es tracta d’una sangria ecològica i amb certificació Kosher, cosa que li dóna un bon canal de distribució als mercats especialitzats dels Estats Units. En Moises il·lustra la popularitat d’aquesta sangria amb una anècdota: “Quan els nostres fills viatjaven a diferents llocs d'Espanya per visitar els seus amics, solien portar alguna ampolla dels nostres vins de la DO Montsant o Priorat. Però ara tots s’han aficionat a la sangria i els demanen que en portin la maleta plena. Els agrada que sigui tan fàcil de beure i poc alcohòlica, és una delícia.”