«Joc de cartes», 'lo puto vi picat' i el vi més fàcil i difícil de beure

Hola aficionats!
Nova edició del Joc de cartes aquest cop buscant el millor xef jove de Lleida. Quatre restaurants, un de molt gran i tres de petits on vàrem poder veure alguna aberració culinària, com un 'Tataki de Seitan'. Sí, sí, sí... és molt gros. Però el pitjor no és que un restaurant pugui oferir tal deliri, el que és acollonant és que algú ho pugui demanar. I a sobre el que ho va demanar va ser el cuiner 'arrancapins'. Però si considerem que ara aquest cuiner obrirà en ben aviat una hamburgueseria, a Girona, i a més a més hi oferirà vins naturals... doncs ja està tot dit.

Anem als locals objecte de concurs:       

Des-tapa’t casual food

El primer vi que ofereix la cambrera és un vi blanc Denominació d'Origen Costers del Segre, un vi que a la pregunta de quines varietats està fet, la cambrera diu que moltes, moltes varietats, però només se’n recorda de dues. (De fet, està fet amb Macabeu, Sauvignon Blanc, Muscat, Müller Thurgau, Chardonnay, Riesling i Albariño).
Preguntats de què tal el maridatge del vi amb els plats, el participant que va de punki, diu que al vi li ha faltat dolçor. Molt punki, sí.
El segon vi és presentat simplement com un vi negre Denominació d'Origen Catalunya. I ja està. Les copes del restaurant són de batalla. De batalla de l’Ebre.
Mentre se serveix el vi entre els participants, a la banda sonora de fons sona aquesta estrofa del grup lo Pardal Roquer:
"M'he criat entre pagesos i carrinclons
homes que s'aferren a les seves tradicions
gent de terra, gent de foc
en una frontera on la mentida no hi té lloc
on es creuen els camins dels odis i els rancors
i els destins de les nacions."

No en faré jo cap comentari sobre Lleida, que ja hi ha hagut prou enrenou a les xarxes sobre això. Però el tema de les bandes sonores del programa, que són molt catxondes, donaria per molt també.       

Bonum No rules

El primer vi que serveix el cap de sala que és un vi blanc del Penedès fet amb parellada, garnatxa i riesling. Ampolla oberta amb sacsejades a l’aire, amb el ja molt estès i conegut 'maraques-style'.  
Servit en copes de batalla, el vi no ha convençut als participants, que comenten que hauria de ser més afruitat.     
El segon vi que proposa és un vi rosat monovarietal de Shiraz, obert d’igual manera que l’anterior. En servir-lo ja veiem que té un color molt oxidat i en dues copes apareix una corona de bombolles. El cuiner 'arrancapins' avisa al cambrer de què el vi no està bé, que està molt 'raro'. I el cuiner s’exclama: “Tenie d’estar lo puto vi picat que es lo únic que no fem nosaltrus, mecagum tot”
El cap de sala, tasta el vi amb la que seria la copa de vidre més lamentable que podem trobar a la riba dreta del riu Segre (i de l’esquerra també), i agafant la copa com si fos un bat de beisbol diu “que podia estar millor, si: que està potser al límit, eeeh... possiblement”.
Ofereix un tercer vi, un negre Denominació d'Origen Montsant, fet amb garnatxa negra i Shiraz, i afirma que és un vi molt, molt fàcil de beure i que entra molt bé.
Els concursants al tastar-lo l’han trobat tan fort i difícil de beure, que no ha agradat gens. Però gens.

El que hem vist en aquest establiment és el reflex de la restauració majoritària que tenim Catalunya: cuiners als quals el vi els és absolutament igual, ampolles mal conservades, caps de sala/cambrers que desconeixen el producte que serveixen i que el no saben tastar, i el panorama és el mateix programa rere programa.
       

Cantamanyanes

La cambrera proposa un vi blanc, del que no n’explica res, i pel comensal que ha demanat un plat més potent li recomana una copa de vi negre. El vi blanc ha agradat.
Pels comensals que demanen carn pel segon plat, els ofereix un vi negre Costers del Segre, i a la resta els hi deixa el mateix vi.      
Bona iniciativa de la cambrera en oferir diferents vins, en funció dels plats, que és precisament el que ha de ser. Ha estat un servei correcte.

Carballeira

Mosques. Aquest establiment té un problema amb les mosques, que n’hem vist a la cuina, a la sala i a sobre el menjar dels plats servits.
Estem en un establiment que en el passat havia tingut una estrella Michelin, amb taules ben parades i copes de competició. El primer vi proposar pel cambrer és un blanc Denominació d'Origen Penedès fet de Sauvignon Blanc ecològic del 2019. Vi presentat i obert recolzat a la taula, com ha de ser. Bon servei del vi.
El segon vi és Denominació d'Origen Costers del Segre fet de merlot 100% del 2019, servit en una molt bona copa.
El vi ha agradat molt, però potser no me’l prendria ni amb besuc, ni suquet de rap ni turbot, que és el que han menjat els participants.
Per les postres se serveix un escumós de macabeu amb Pinot Noir.
En general el servei del vi ha estat bé i ha sigut el millor del programa, tal com correspon a l’expectativa del local.

A la propera sessió, més. Podem dir que a banda d’algunes excepcions, poques, el servei del vi és nefast en general. Amb el que havíem sigut, nois. Fins a encetar la dècada dels 90, a la península (dic península per no dir Espanya) es bevia més vi que cervesa. Diuen que pel mundial de futbol del 1990 (celebrat a Itàlia), la brutal campanya de publicitat que van fer les grans cerveseres van aconseguir capgirar el consum i la gent va començar a beure més cervesa que vi. I el consum de vi ha continuat decreixent. 
I ara estem on ens trobem: entre barbuts, tatuats, vegans i gent que beu cervesa en públic. La derrota absoluta.   
Salut!