Raimat Cabernet Sauvignon Vallcorba 1994

Una de les coses que sovint es fa a en acabar un any, és fer un repàs de les fites de l’any anterior, i en el meu sector, a vegades es fan rànquings de les millors ampolles que s’han obert. Amb la maduresa que ja em contempla (decrepitud, aviat), sovint ja no es tracta d’ampolles caríssimes o exclusives, sinó d'amb qui s’han compartit o a on s’han obert.
 
Aquest nadal passat vaig recuperar una de les ampolles del meu arsenal particular, d’aquelles que bevia a les acaballes de la meva joventut i solteria, quan començava a albirar el futur que em venia ja al damunt.
 
A principis dels anys 90 començà la meva afició per a la restauració, i amb ella l’interès pel vi. Quan no es té cap mena de criteri, es comença bevent vins molt coneguts i vas fent camí a base d’etiquetes. Descobrí un dia allò del que tothom en parlava que era el Cabernet Sauvignon, i que en aquell moment em va semblar prou interessant, pel seu nervi i intensitat.
 
I tot i que la proximitat i el Km 0 en aquell moment no sabia que era (ni ara m’interessa gaire), vaig començar a consumir vins del celler Raimat, i un dia vaig descobrir els seus tres vins de monovarietal Cabernet Sauvignon; eren les finques de Vallcorba, El Molí i Mas Castell.
 
La primera anyada que Raimat va posar al mercat d’aquestes ampolles va ser la del 1990. Eren la gamma alta del celler, un monovarietal en tres finques diferents, per mostrar com una mateixa varietat, s’expressava en tres terrers distints.
 
Era una molt bona manera de fer entendre com la composició del sòl, l’orientació geogràfica, l’exposició solar, l’alçada de la vinya, el microclima, etc, podien oferir tres interpretacions d’una mateixa varietat dins de la mateixa propietat vitivinícola.
 
Era una demostració que a Catalunya també teníem allò que els francesos anomenaven “terroir” el terrer, concepte que comprèn tots aquells petits i múltiples factors que en un indret molt localitzat, poden fer que una mateixa varietat s’expressi de manera singular.
 
L’exercici de comparar les tres ampolles era interessantíssim; fent un tast horitzontal (o sigui, tastar la mateixa anyada però de les tres vinyes diferents), podies veure com una vinya es mostrava més potent, o més elegant, o més fragant, o més discreta, amb un fons més especiat o més vegetal, o amb un final de boca més persistent i ampli.    
 
Segurament, aquella iniciativa de Raimat, va ser l’embrió dels vins de parcel·la o dels vins de finca, que avui en dia tenen tant de prestigi a Catalunya. Era una manera de valorar i a la vista del consumidor, que petits factors intervenen i modifiquen el resultat final, i a més a més amb uns preus a l’abast de qualsevol consumidor inquiet.
Cap a l’any 2006, incomprensiblement, Raimat va deixar de produir aquestes ampolles. Decisions "marquetinianes" d’empresa, sembla. En fi.
 
En el meu recorregut gastronòmic tardo-juvenil pels restaurants de Catalunya, vaig començar a consumir aquests vins de finca sempre que podia, i acudia amb més assiduïtat als establiments que sabia que  tresorejaven aquestes ampolles en les seves despenses. Tinc un record magnífic d’aquelles ampolles; de la seva aroma, potència, frescor i longitud, i de veure’m reflectit als ulls de la meva acompanyant, en la lluminositat de la seva mirada i del seu somriure murri.
       
Aquest nadal vaig obrir un Raimat Cabernet Sauvignon Vallcorba 1994, amb por, tement la decepció, que podia enterbolir l’esplèndid record que en guardava, traint-ne els records, danyant-ne la memòria.

Però va superar tota inicial paüra, esplèndid en nas des de la primera copa, fruita negra pebrada, torrada amb escalivada, llar de foc, rebost d’espècies i sobretot amb una frescor que el mantenia viu encara.       
  
M’emociona com 25 anys després, un vi d’un preu assequible en el seu moment, encara pot oferir tanta satisfacció, tanta alegria, tant goig i fer reviure tants records de situacions viscudes en el passat.

Aquestes sí que són, les millors ampolles.