​“El rey del pollo frito”

Fa molt de temps que a La Guia ens balla el cap escriure aquest article. És un tema recurrent, sobre tot per a aquells que, en matèria de vi català, diuen que el que importa és que sigui bo. Amb això en tenim prou, que sigui bo i prou.

És una manera de justificar tot el que ha passat en els darrers 60 anys a Catalunya pel que fa a la vinya. Ja ho hem dit moltes vegades, si després d’arrabassar un 25% del vinyar català per plantar varietats globalitzades només ha de ser bo i prou, potser que no hem fet un bon negoci. També cal dir-los que quan tasten un borgonya o un bordeus no tenen prou amb que sigui bo: a més volen que sigui autèntic, que expliqui el “terroir”, i que tingui el que ha de tenir (pel que fa a varietats). I amb aquesta petita traïció del subconscient, amb aquesta dosi involuntària de condescendència, s’explica gairebé tot el dèficit de la comunicació del vi català.

El pitjor de tot és que aquests vins catalans de varietats internacionals no són productes que destaquin per la seva originalitat. En menys de trenta anys s’han convertit en l’equivalent de la galleda de pollastre fregit KFC que pots comprar a qualsevol centre de qualsevol ciutat del món, perquè a tot arreu on vagis sempre hi ha una ampolla de cabernet sauvignon a mà. El merlot seria el Big Mac, i el chardonnay el Whopper. Evidentment, el mínim és que a més sigui bo, cosa que tampoc sovinteja, per cert.

Els que en llegir estirin l’esquena i diguin que una ampolla de vi mai no caurà tan baix, potser que canviïn de segle, ni que sigui al XX, si més no. Nosaltres ja sabem del cert que no tastem els cabernets ni els merlots que els cellers encara fan. Fins i tot ho agraïm, perquè això ens permet concentrar l’energia en l’R+D que corre cada any pels caps del que són l’avantguarda i el futur. Un merlot comercial no té cap interès pel vi català, no aporta absolutament res; ni tampoc un chardonnay de terres càlides que ha necessitat l’ajut d’una bota per dir alguna cosa que no és raïm. No només no aporten res, és que no ens interessen perquè són vins que, en un tast a cegues comparatiu, no distingiríem d’un equivalent australià, neozelandès, xilè, californià o sud-africà. I amb això hem donat la volta al món instal·lats en la vulgaritat més barroera.

Sí, cada any agraïm més no tenir aquests vins al nostre recull; el quòrum de La Guia creix, però aquests vins segueixen sense aparèixer a dins de cada nova edició; si hi són és en un percentatge cada cop més petit, res a veure amb el 80% llarg de les primeres quatre edicions. Ara estem, a tot estirar, a un 3% de vins de varietats foranes en el recull.

De fet, fa segles que no mengem en un KFC. Deu ser per alguna cosa.