​Sang a la llengua

“Comunicació” en el mon del vi és un eufemisme per no dir màrqueting. Tots ho sabem en el sector. Aquest terme, però, és el que aplega al grup massa heterogeni dels que, més tard o més aviat, parlem amb el públic amb una finalitat o una altra. Aquest totum revolutum és l’explicació de tantes disfuncions, entre les quals n’hi ha una d’evident; no s’espera dels periodistes gaire cosa, llevat que ajudin a vendre vi.

Tan és així que no fa gaire, en una recent trobada de medis per tal de dibuixar l’estratègia de “comunicació” del sector, un dels que assistia en nom d’un celler es va estranyar quan va sortir el tema que la premsa ha de tenir més funcions que no només la “comunicació”. Només sentir-ho va dir, sorprès,
 
Però això no era per vendre?
 
És difícil saber si es referia a la reunió d’aquell dia o a la feina diària de tots els que estàvem allà. Però és natural que pensi qualsevol de les dues coses. Al cap i a la fi, com a mínim des dels quinze anys que fa que estem per aquí, el sector no ha parlat gairebé mai de premsa, sinó de “comunicar”. “Comunicar”, evidentment, per vendre. La funció “premsa”, òbviament, ja no hi és ni en segon pla, sinó directament descartada.
La vessant “premsa” és molt petita, gairebé insignificant; aquest web de notícies i poca cosa més, potser un altre i prou. Tothom es dedica més a la “comunicació” d’elements sempre positius. La Guia, però, sempre ha pensat que, sense que calgui arribar al safareig que practiquen alguns i que no aporta mai res interessant, la premsa té unes quantes funcions que al sector li calen tant o més que el màrqueting; la premsa ha de treballar amb l’eina de l’anàlisi, que ha de servir per generar una opinió autoritzada que ha de ser publicada lliurement, per tal d’iniciar un debat del qual es derivin unes propostes per resoldre els problemes detectats, per tal de ser el motor d’una transformació constant.

El més preocupant és que, a priori, tot això no hi és en cap plantejament de cap “comunicador”, pel que es pot deduir del que es publica cada dia en els mitjans especialitzats. Volem pensar que es mosseguen la llengua fins a fer-se sang, perquè també volem pensar que tenen opinions que no gosen publicar, vés a saber per quina llei que esperem que no sigui la de l’omertà. Els medis generalistes informen sobre el vi només com a missatge bonic i poètic, o bé quan les coses que passen són molt grosses o tenen una repercussió econòmica important, com ara el preu del raïm. També quan tenen l’estructura d’un culebrón arriben a commoure als directors perquè acosten les notícies al format que triomfa, el de la premsa rosa, com passa amb les intencions del consell regulador de la DO Cava i els torpedes que, unes setmanes després, els grans productors llencen per enfonsar-les.

Cinc passes senzilles: anàlisi, opinió, debat, proposta i transformació. Caldria arribar ni que sigui a la tercera per posar en evidència qui provoca l’immobilisme del sector; un immobilisme que ara mateix compta amb la “comunicació” com a col·laborador a un preu absolutament ridícul. Potser, però, aquest preu és el resultat dels dubtes al voltant de la capacitat per afrontar aquests cinc reptes.