La vinya davant la nova realitat climàtica

La sequera, les veremes cada vegada més avançades i els episodis de calor intensa han posat encara més el focus en les decisions que es prenen a la vinya. En aquest nou escenari, conceptes com sòls vius, altitud, varietats adaptades o paisatges amb més capacitat d’adaptació han adquirit un pes diferent: ja no formen part només de la manera d’entendre un territori, sinó també de la capacitat d’afrontar unes condicions climàtiques que ja són presents.

Els equilibris que durant dècades semblaven estables s’estan modificant. El repte no passa només per mantenir la producció, sinó per conservar aromes i acidesa, controlar el grau alcohòlic i, al mateix temps, preservar la identitat dels vins.

A Catalunya, diferents cellers estan afrontant aquest escenari des de camins diversos. Les respostes arriben del sòl, de l’altitud, de la recuperació de material vegetal i d’una nova manera d’entendre el paisatge.

En alguns projectes, el primer canvi no ha arribat al celler, sinó sota els peus del cep. A Recaredo, al cor del Penedès, el sòl s’ha convertit en una de les peces centrals per afrontar un escenari més sec.

El treball amb cobertes vegetals espontànies, la reducció del llaurat i les seleccions massals de vinyes velles busquen augmentar la resiliència de la planta i recuperar un equilibri que depèn cada vegada més de la capacitat del sòl per retenir aigua i mantenir activitat biològica.

Una de les línies més singulars és l’ús d’encoixinats amb restes forestals triturades procedents de la gestió preventiva dels boscos. Aquesta matèria vegetal torna a la vinya per protegir el sòl, conservar humitat i afavorir la recuperació de la seva fertilitat.
Reconstruir un sòl viu no és una resposta immediata. Els canvis importants a la vinya es mesuren en anys, sovint en generacions.

La xarel·lo, una de les grans varietats del territori, mostra capacitat d’adaptació davant la sequera, però fins i tot les varietats mediterrànies tenen límits. Les maduracions més ràpides obliguen a ajustar decisions de verema i buscar nous equilibris entre sucre, acidesa i maduració del raïm.
 

Un altre camí passa per buscar noves condicions climàtiques a través de l’altitud. Castell d’Encús és un dels projectes que millor representa aquesta mirada. Quan Raül Bobet va iniciar el projecte al Pallars Jussà l’any 2001, l’escalfament global encara no ocupava l’espai actual dins del sector del vi. La ubicació de les vinyes responia a una lectura poc habitual en aquell moment: explorar com zones més altes podien ajudar a mantenir maduracions lentes i preservar frescor.

Les vinyes, situades entre els 800 i els 1.000 metres d’altitud aproximadament, aprofiten el contrast tèrmic entre el dia i la nit. Aquest ritme més pausat permet conservar acidesa i afavorir vins on la tensió i l’equilibri tenen més protagonisme que la concentració.

A la Vall Fosca, aquesta recerca ha anat encara més amunt, amb plantacions experimentals de pinot noir i riesling al voltant dels 1.230 metres sobre sòls de pissarra. Un exemple de com l’altitud s’ha convertit en una nova variable dins la viticultura actual.
La muntanya aporta frescor i preservació aromàtica, però també dificultat: pendents, parcel·les petites i una viticultura que exigeix més precisió.

Una altra línia de treball mira cap a la pròpia genètica de la vinya. Familia Torres fa dècades que desenvolupa un programa de recuperació de varietats ancestrals per estudiar com aquest patrimoni vegetal pot respondre als nous escenaris climàtics.
A la finca de Sant Miquel de Tremp, situada al voltant dels 950 metres d’altitud, aquesta recerca combina muntanya i material vegetal recuperat.

 

Varietats com la pirene, de maduració tardana i bona adaptació a condicions de calor i sequera, mostren com algunes respostes poden trobar-se revisant la diversitat genètica que havia quedat fora de la viticultura moderna.

En col·laboració amb l’IRTA i l’INCAVI, aquest treball busca entendre millor la relació entre planta, clima i territori. Que una varietat antiga funcioni en alçada i en sequera diu alguna cosa sobre el marge d’adaptació que la viticultura encara té per explorar.

A l’Empordà, Espelt Viticultors afronta aquest escenari des d’una altra perspectiva: aprofundir encara més en el propi paisatge. La tramuntana, la sequera i la força del Mediterrani formen part de la identitat d’aquest territori. En aquest context, varietats locals com el lledoner roig i el lledoner negre recuperen protagonisme perquè acumulen una història d’adaptació al lloc.

A Mas Marès, el treball va més enllà de la parcel·la. El projecte integrat dins del programa LIFE MIDMACC combina vinya, suredes i vegetació baixa en un mosaic agroforestal on la gestió del paisatge també forma part de la resposta climàtica.
La sequera deixa empremta: menys producció, baies més petites i pells més gruixudes. Però també obliga a mirar amb més atenció quines plantes, quins sistemes de conducció i quins paisatges són capaços de mantenir equilibri.

Espelt ha ampliat marcs de plantació, recuperat conduccions tradicionals i incorporat eines de seguiment de la humitat del sòl. Feina de camp que no surt a l’etiqueta, però que acaba decidint el vi.

El canvi climàtic no està generant una única resposta al món del vi. Està obrint moltes preguntes. Algunes respostes vindran del sòl. Altres, de l’altitud, de les varietats o de la manera com s’entén el paisatge.

El que sembla clar és que bona part dels vins dels pròxims anys començaran a explicar-se per decisions que avui s’estan prenent molt abans que el raïm arribi al celler.