LLIBRES DE VI
Badar a través del vi: Cinc lectures imprescindibles
Les editorials segueixen ampliant el ventall de llibres que parlen de vi, lligant-lo a la natura, a les arts, al terrer i a la necessitat de trencar mites i intel·lectualitats
L’estiu convida a badar i a observar. Entre silenci i repòs, el cos demana aliment i les editorials els el donen a través del vi. Planeta Gastro, Espasa i Vibop presenten novetats per comprendre una beguda històrica i cultural, mediterrània, que mira d’explicar-se per seguir generant desitjabilitat i trencar totes les barreres que ha creat la intel·lectualitat. El cos, el menjar, la natura, els terrers i l’honestedat es revelen com els millors aliats. “Què espero quan bec un vi en què he vist i sentit la natura i la persona de la qual neix? Una vibració, una energia, una sensació, una bellesa i una emoció”. Escriu afirmacions que son sentències i que conviden sempre a la reflexió, a comprendre el vi des del seu vincle inseparable de la natura.
No és el primer llibre del filòleg clàssic Joan Gómez Pallarès però sí que és el seu primer a la col·lecció Envinats, de Vibop, i el primer després d’un silenci llarg en l’escriptura de vins, per la seva responsabilitat com a Director General de Recerca al Govern de la Generalitat. “La vida bona” és un assaig, és la seva veritat revelada, per això el subtítol hi diu “Una teologia de la vinya i el vi”. És una síntesi perfecta, una mirada necessària sobre el vi, inesperable de la vida, amarat de naturalesa. Destil·la veritat i bellesa, amor profund per la vida petita, pels ceps i per les persones que els cuiden honestament i els fan líquids, sense artificis ni maquillatges. “La natura no perdona distraccions ni oblits”, hi diu.
“Trobo que cada vegada més en el món del vi, son virtut la discreció i la paraula petita però ben dita i quan toca”. La seva ho és, precisa i a vegades punyent.. A “La bona vida” hi resumeix més de vint anys caminant vinyes, dialogant amb vinyaters i comprenent els cicles de la natura. Observar, badar, comprendre, implicar-s’hi fins al punt d’haver creat vins al Priorat, Mallorca i la Rioja. Amb els anys va aglutinant una constel·lació de referències on s’hi troba l’energia i l’equilibri del treball en biodinàmica. El seu és un llibre ple de paraules sàvies amb “autoritats” que ha llegit i gaudit i après i amb les quals hi combrega. Deliciosament erudit, generosament escrit. Un imprescindible a qualsevol prestatgeria que suma l’elegància dels dibuixos de la mallorquina Maggie Adrover.
.jpg)
Acaba de rebre la Creu de Sant Jordi “per la seva trajectòria en el sector vitivinícola i la seva contribució decisiva a la projecció internacional dels vins catalans”. Miquel A. Torres, quarta generació de Familia Torres, inclou aquest últim capítol de la seva vida a les memòries que li publica Planeta, “Una vida entre viñedos”. Hi bateguen, com també li ha reconegut el govern, el seu treball per “la qualitat, la innovació, la sostenibilitat, la introducció de tècniques enològiques avançades i la recuperació de varietats ancestrals de raïm”. Miquel Torres ha estat un precursor en el món del vi, pioner en combatre des de la vinya allò que ara preocupa i molt, que és l’emergència climàtica; el documental Una veritat incòmoda d’Al Gore li va obrir els ulls el 2006. El llibre repassa els capítols més emocionants del projecte enològic familiar i la seva particular contribució però esdevé també una mirada sobre la transformació del sector a nivell nacional i internacional en els últims anys.
Promet un segon volum en el qual parlarà més dels fills; quelcom que s’esperava ja en aquestes memòries. Els capítols més reservats de la família no apareixen en aquesta vida entre vinyes on se sincera sobre malalties – un càncer de mama que va patir el 2010 – i també sobre gestió del temps – “al mirar atrás pienso que, en lugar de jugar a tenis el fin de semana, podía haber pasado más tiempo con la familia”. Format a les universitats de Barcelona (UB) i Dijon, diu que amb les memòries “he volgut compartir no només la història del nostre celler, sinó també l’amor per la vinya, a responsabilitat amb el futur del planeta i la convicció que el vi, gaudit amb moderació i lligat a la gastronomia, enriqueix la vida i les relacions humanes”. De fet, fins fa pocs anys pactava amb el seu doctor la quantitat diària de vi a beure, mentre encara feia servir per tot allò que podia, la bicicleta. Mens sana in corpore sano. El pròleg li escriu Pedro Ballesteros, primer Master of Wine espanyol, advertint que les memòries son “necessàriament incomplertes (...). La seva ment prodigiosa encara li depara moltes decisions per prendre i noves idees per concebre”.
Per a ment privilegiada, la seva. Després del seu aclamat “Comprender el vino”, ara arriba a les llibreries “Los lugares del vino”. Ballesteros torna a publicar amb Planeta Gastro per proposar una mirada renovada sobre el concepte sovint monolític i mal usat de terroir. Afirma, desplegant raons i evidències, que el terroir el fan les persones i no els sòls, i son els diferents terrers els que defineixen realment els vins: “Esa idea incorpora una serie de valores humanos, entre los que se incluyen la ambición por conocer, el deseo de mejorar lo que nos rodea, la conciencia de asegurar la resiliencia vital del lugar, por medio de una complejidad biológica máxima”.
Dibuixa, està clar, un nou paradigma que exposa amb claredat. És una de les veus més respectades i admirades, amb una capacitat comunicativa i reflexiva enormes. En aquest segon llibre, s’hi reconeix el seu amor profund pel vi. Hi va arribar perquè el fascinaven els microorganismes, s’hi va quedar perquè li va agradar molt el vi – tot i no dedicar-s’hi professionalment- i ara ha passat a pensar-lo en profunditat, un fet que li proporciona “màxima felicitat”, revela. Fins al punt que escriu: “El vino se ha convertido, para mí, en una bella excusa para lo que realmente me importa, vivir intensamente. El vino me sirve para observar, pensar y discutir, para reír y charlar, para relacionarme, para sentir y compartir placer, para conocer nuevos lugares y persones, y también para conocer mejor viejos lugares y amigos. Para recordar, y para saber que un día seré olvidado. Para empezar y terminar”. Ballesteros és un intel·lectual amb moltes teories compartides en aquest assaig profund i honest, però sobretot emocionant. A les primeres pàgines, hi ha un elogi al paper sovint menystingut de la dona. Diu que el vi “fue inventado, estoy seguro, por mujeres, que domeñaron un proceso espontáneo – la fermentación – para asegurarse alimento durante los meses duros del invierno”. Després, els homes se’l farien seu.
Àcid, mordaç i contundent es mostra el francès François Caribassa a “Qué es beber”, el llibre que li ha traduït al castellà Planeta Gastro. Procedent del món de la literatura i del teatre, es formarà en enologia i viticultura i posteriorment obrirà un bistrot amb amics. Actualment treballa en diferents projectes literaris, un dels quals el porta a fer una crítica impecable al món del tast de vins. Escriu sense acritud: “Las degustaciones me aburren. Serias o lúdicas, revelan un aspecto monótono que se debe tanto al ritual en sí mismo como a la percepción rutinaria que termina por dar al vino. Se mezcla un método escolar al punto de engendrar la torpeza y un aprendizaje estéril que se aproxima a un espíritu de competición mezquino”. Caribassa, i potser no li falta raó, parla “de la relació antiga entre el cos i el món, els menjars compartits a taula, mentre que ara regna la restricció. Castiga també els vicis de la professionalització del tast que han desvirtuat el vi i el seu gaudi, centrant-se en l’escenificació i la repetició de fórmules, la competitivitat entre tastadors i entre vins i marques, privilegiant els defectes del producte en detriment de les qualitats del vi i el plaer de beure-se’l”, comparteix l’editorial.
En aquest sentit, l’autor lamenta que en molts casos, el centre del tast sigui el tastador enlloc del vi. I també com l’economia ha passat per davant de la filosofia i s’ha viscut un procés d’estandardització del bebedor. És un llibre intens, seductor en els seus arguments. François Caribassa escriu amb intenció clara de provocar: “Contrariamente al degustador que no es más que un punto abstracto en la objetividad perfecta del mundo, el bebedor está en el centro del universo precopernicano que se despliega a partir de cada una de sus experiencias. Para él, el vino festivo, el vino de la alegría, no puede coincidir con el de los enólogos”. Està clar que hi ha diferents maneres de beure i, lògicament, de mirar.
Espasa també acaba de publicar Comer con los ojos de Jorge Guitián, historiador de l’art i periodista. Des de fa més de vint anys es dedica a escriure sobre gastronomia i turisme gastronòmic en diferents publicacions generalistes i especialitzades. Fruit de la seva primera vida i dels amplis coneixements en el món de l’art, des de “gravats de l’Edat de Bronze, amb esglésies romàniques o arquitectura contemporània”, li serveixen ara per analitzar “un total de 32 obres d’arts lligant-les a cuiners, receptes, productes, tecnologies culinàries, begudes, viatges i olles”, comparteix al seu compte d’Instagram.
Del segle XII a principis del segle XX, de Persia a Galicia, de Mèxic a Japó o de Nova Anglaterra a Suècia. En relació vi, hi ha diferents manifestacions analitzades amb cura. Una de les més conegudes és Baco de Caravaggio. Guitián reflexiona: “Y esa copa, aparentemente accesoria, es el elemento central de la narración, un brindis por una nueva época, quizás más incierta, seguramente menos brillante, a la que Roma se asoma en esos años y a la que el artista da la bienvenida desde esa mirada burlona y desencantada que lo acompañaría, ya, toda su vida”. O una de les més desconegudes: Miniatura de Muhammad Ali. “La copera, en segundo plano, espera para mitigar el dolor del rechazo o de la partida del amado con más vino, si fuera necesario, o para seguir alimentando la relación, haciéndola eterna. El vino, por lo tanto, es amor duradero y es también consuelo”. A través de l’art, coneixedor “de la iconografia religiosa lligada al pa, el vi i la vinya i la multiplicació de pans i peixos”, fa una anàlisi minuciosa de cada detall gastronòmic que ha impregnat el seu repertori d’art.
No és el primer llibre del filòleg clàssic Joan Gómez Pallarès però sí que és el seu primer a la col·lecció Envinats, de Vibop, i el primer després d’un silenci llarg en l’escriptura de vins, per la seva responsabilitat com a Director General de Recerca al Govern de la Generalitat. “La vida bona” és un assaig, és la seva veritat revelada, per això el subtítol hi diu “Una teologia de la vinya i el vi”. És una síntesi perfecta, una mirada necessària sobre el vi, inesperable de la vida, amarat de naturalesa. Destil·la veritat i bellesa, amor profund per la vida petita, pels ceps i per les persones que els cuiden honestament i els fan líquids, sense artificis ni maquillatges. “La natura no perdona distraccions ni oblits”, hi diu.
“Trobo que cada vegada més en el món del vi, son virtut la discreció i la paraula petita però ben dita i quan toca”. La seva ho és, precisa i a vegades punyent.. A “La bona vida” hi resumeix més de vint anys caminant vinyes, dialogant amb vinyaters i comprenent els cicles de la natura. Observar, badar, comprendre, implicar-s’hi fins al punt d’haver creat vins al Priorat, Mallorca i la Rioja. Amb els anys va aglutinant una constel·lació de referències on s’hi troba l’energia i l’equilibri del treball en biodinàmica. El seu és un llibre ple de paraules sàvies amb “autoritats” que ha llegit i gaudit i après i amb les quals hi combrega. Deliciosament erudit, generosament escrit. Un imprescindible a qualsevol prestatgeria que suma l’elegància dels dibuixos de la mallorquina Maggie Adrover.
Cinc llibres per descobrir i pensar el vi des de mirades molt diferents.
Acaba de rebre la Creu de Sant Jordi “per la seva trajectòria en el sector vitivinícola i la seva contribució decisiva a la projecció internacional dels vins catalans”. Miquel A. Torres, quarta generació de Familia Torres, inclou aquest últim capítol de la seva vida a les memòries que li publica Planeta, “Una vida entre viñedos”. Hi bateguen, com també li ha reconegut el govern, el seu treball per “la qualitat, la innovació, la sostenibilitat, la introducció de tècniques enològiques avançades i la recuperació de varietats ancestrals de raïm”. Miquel Torres ha estat un precursor en el món del vi, pioner en combatre des de la vinya allò que ara preocupa i molt, que és l’emergència climàtica; el documental Una veritat incòmoda d’Al Gore li va obrir els ulls el 2006. El llibre repassa els capítols més emocionants del projecte enològic familiar i la seva particular contribució però esdevé també una mirada sobre la transformació del sector a nivell nacional i internacional en els últims anys.
Promet un segon volum en el qual parlarà més dels fills; quelcom que s’esperava ja en aquestes memòries. Els capítols més reservats de la família no apareixen en aquesta vida entre vinyes on se sincera sobre malalties – un càncer de mama que va patir el 2010 – i també sobre gestió del temps – “al mirar atrás pienso que, en lugar de jugar a tenis el fin de semana, podía haber pasado más tiempo con la familia”. Format a les universitats de Barcelona (UB) i Dijon, diu que amb les memòries “he volgut compartir no només la història del nostre celler, sinó també l’amor per la vinya, a responsabilitat amb el futur del planeta i la convicció que el vi, gaudit amb moderació i lligat a la gastronomia, enriqueix la vida i les relacions humanes”. De fet, fins fa pocs anys pactava amb el seu doctor la quantitat diària de vi a beure, mentre encara feia servir per tot allò que podia, la bicicleta. Mens sana in corpore sano. El pròleg li escriu Pedro Ballesteros, primer Master of Wine espanyol, advertint que les memòries son “necessàriament incomplertes (...). La seva ment prodigiosa encara li depara moltes decisions per prendre i noves idees per concebre”.
Per a ment privilegiada, la seva. Després del seu aclamat “Comprender el vino”, ara arriba a les llibreries “Los lugares del vino”. Ballesteros torna a publicar amb Planeta Gastro per proposar una mirada renovada sobre el concepte sovint monolític i mal usat de terroir. Afirma, desplegant raons i evidències, que el terroir el fan les persones i no els sòls, i son els diferents terrers els que defineixen realment els vins: “Esa idea incorpora una serie de valores humanos, entre los que se incluyen la ambición por conocer, el deseo de mejorar lo que nos rodea, la conciencia de asegurar la resiliencia vital del lugar, por medio de una complejidad biológica máxima”.
Dibuixa, està clar, un nou paradigma que exposa amb claredat. És una de les veus més respectades i admirades, amb una capacitat comunicativa i reflexiva enormes. En aquest segon llibre, s’hi reconeix el seu amor profund pel vi. Hi va arribar perquè el fascinaven els microorganismes, s’hi va quedar perquè li va agradar molt el vi – tot i no dedicar-s’hi professionalment- i ara ha passat a pensar-lo en profunditat, un fet que li proporciona “màxima felicitat”, revela. Fins al punt que escriu: “El vino se ha convertido, para mí, en una bella excusa para lo que realmente me importa, vivir intensamente. El vino me sirve para observar, pensar y discutir, para reír y charlar, para relacionarme, para sentir y compartir placer, para conocer nuevos lugares y persones, y también para conocer mejor viejos lugares y amigos. Para recordar, y para saber que un día seré olvidado. Para empezar y terminar”. Ballesteros és un intel·lectual amb moltes teories compartides en aquest assaig profund i honest, però sobretot emocionant. A les primeres pàgines, hi ha un elogi al paper sovint menystingut de la dona. Diu que el vi “fue inventado, estoy seguro, por mujeres, que domeñaron un proceso espontáneo – la fermentación – para asegurarse alimento durante los meses duros del invierno”. Després, els homes se’l farien seu.
Àcid, mordaç i contundent es mostra el francès François Caribassa a “Qué es beber”, el llibre que li ha traduït al castellà Planeta Gastro. Procedent del món de la literatura i del teatre, es formarà en enologia i viticultura i posteriorment obrirà un bistrot amb amics. Actualment treballa en diferents projectes literaris, un dels quals el porta a fer una crítica impecable al món del tast de vins. Escriu sense acritud: “Las degustaciones me aburren. Serias o lúdicas, revelan un aspecto monótono que se debe tanto al ritual en sí mismo como a la percepción rutinaria que termina por dar al vino. Se mezcla un método escolar al punto de engendrar la torpeza y un aprendizaje estéril que se aproxima a un espíritu de competición mezquino”. Caribassa, i potser no li falta raó, parla “de la relació antiga entre el cos i el món, els menjars compartits a taula, mentre que ara regna la restricció. Castiga també els vicis de la professionalització del tast que han desvirtuat el vi i el seu gaudi, centrant-se en l’escenificació i la repetició de fórmules, la competitivitat entre tastadors i entre vins i marques, privilegiant els defectes del producte en detriment de les qualitats del vi i el plaer de beure-se’l”, comparteix l’editorial.
En aquest sentit, l’autor lamenta que en molts casos, el centre del tast sigui el tastador enlloc del vi. I també com l’economia ha passat per davant de la filosofia i s’ha viscut un procés d’estandardització del bebedor. És un llibre intens, seductor en els seus arguments. François Caribassa escriu amb intenció clara de provocar: “Contrariamente al degustador que no es más que un punto abstracto en la objetividad perfecta del mundo, el bebedor está en el centro del universo precopernicano que se despliega a partir de cada una de sus experiencias. Para él, el vino festivo, el vino de la alegría, no puede coincidir con el de los enólogos”. Està clar que hi ha diferents maneres de beure i, lògicament, de mirar.
Espasa també acaba de publicar Comer con los ojos de Jorge Guitián, historiador de l’art i periodista. Des de fa més de vint anys es dedica a escriure sobre gastronomia i turisme gastronòmic en diferents publicacions generalistes i especialitzades. Fruit de la seva primera vida i dels amplis coneixements en el món de l’art, des de “gravats de l’Edat de Bronze, amb esglésies romàniques o arquitectura contemporània”, li serveixen ara per analitzar “un total de 32 obres d’arts lligant-les a cuiners, receptes, productes, tecnologies culinàries, begudes, viatges i olles”, comparteix al seu compte d’Instagram.
Del segle XII a principis del segle XX, de Persia a Galicia, de Mèxic a Japó o de Nova Anglaterra a Suècia. En relació vi, hi ha diferents manifestacions analitzades amb cura. Una de les més conegudes és Baco de Caravaggio. Guitián reflexiona: “Y esa copa, aparentemente accesoria, es el elemento central de la narración, un brindis por una nueva época, quizás más incierta, seguramente menos brillante, a la que Roma se asoma en esos años y a la que el artista da la bienvenida desde esa mirada burlona y desencantada que lo acompañaría, ya, toda su vida”. O una de les més desconegudes: Miniatura de Muhammad Ali. “La copera, en segundo plano, espera para mitigar el dolor del rechazo o de la partida del amado con más vino, si fuera necesario, o para seguir alimentando la relación, haciéndola eterna. El vino, por lo tanto, es amor duradero y es también consuelo”. A través de l’art, coneixedor “de la iconografia religiosa lligada al pa, el vi i la vinya i la multiplicació de pans i peixos”, fa una anàlisi minuciosa de cada detall gastronòmic que ha impregnat el seu repertori d’art.
El més llegit
Ara a portada