Tatjana Peceric: “Hem de fer que un cop vinguin a veure el Priorat, no l’oblidin mai”

“Em vaig enamorar de la part social i cultural del vi, de les taules, de les persones que et rebien amablement a casa, que et cuinaven i t’oferien vins”. L’enòloga Tatjana Peceric, fundadora de Coreografia Wines i enòloga en cap a Terroir al Limit i Terroir Sense Fronteres, va néixer a Sèrbia, però el món del vi el va descobrir d’adolescent a França. Era ballarina, practicava balls folklòrics i als catorze anys hi va anar de viatge.

Després de les actuacions, els convidaven a compartir àpats i allò la va enamorar. Els avis havien estat agricultors a Sèrbia, però ella mai havia pensat dedicar-se a fer vins, fins que un dia, després de l’experiència gastronòmica i cultural a la meca del Vell Món, va decidir-se a estudiar Viticultura. La natura li ha agradat des de sempre “per la bellesa, per l’evolució i el canvi constant i per tots els aprenentatges que regala”, matisa.

Després de Viticultura, va estudiar Enologia a Montpellier i a Alemanya. Abans d’arribar al Priorat l’any 2014, va fer veremes a Bordeus, Nova Zelanda i Canadà. “Quan vaig arribar per primer cop al Priorat vaig sentir que estava perduda en el temps. Em vaig enamorar a primera vista. És un paisatge extrem, que et fa estimar-lo per sempre o marxar per sempre. Vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat als pobles. Sentia que la natura era més salvatge aquí que en qualsevol altre lloc. Recordo que vaig pensar que era un paisatge inèdit, extraordinari; un lloc fora del món”.

 

El cas és que tot això encara li ressona i no n’ha pogut marxar mai. Ara fa vins honestos i de qualitat extraordinària a Terroir al Límit, al costat de Dominik Huber, que va començar el projecte fa 25 anys. Viticultura biodinàmica i criances en ciment. Plegats, han assolit amb Les Manyes les més altes puntuacions de la crítica internacional, però ella ha tingut la necessitat sempre d’expressar-se amb iniciatives enològiques noves i pròpies. L’ampolla que més parla de la seva mirada enològica és Coreografia Clarete, un vi elegant, profund, mineral i floral, que ha rebut en dues edicions consecutives la distinció de millor vi rosat català a l’informe anual del crític de vins Tim Atkin. 

Com recordes l’arribada al Priorat?
La veritat és que quan vaig marxar de Sèrbia els meus ulls es van obrir molt al món. Tenia ganes de descobrir. El Priorat em va generar un impacte molt positiu des del primer dia però t’he de confessar que jo desconeixia l’existència de Catalunya, del català... Vaig arribar-hi d’stagier, al Priorat, per fer una verema amb Terroir al Limit. Després vaig estar un any i mig a Suïssa treballant, i casualment em vaig trobar en Dominik i em va oferir treballar amb ell. La proposta em va agradar perquè el Priorat no l’havia oblidat i vaig acceptar. Sabia que era un canvi de vida important. 
Perquè fer vi és viure i habitar un paisatge, és molt més que un ofici, és una filosofia de vida.

El vi et fa créixer professionalment i personalment. Et posa a prova perquè cada dia hi ha reptes i viure un lloc isolat encara ho fa tot més extrem. Saps que pel fet de viure en un lloc petit, pots caure mentalment, però al mateix temps penso que l’aprenentatge m’ha fet més forta. Vaig posar molt el focus en allò que estava creant i si faig la vista enrere crec que no va ser complicat. M’agrada molt la meva feina, és una manera de viure. Vaig aprendre molt estant amb mi mateixa i valorant també la soledat, el silenci, el temps lliure al costat de la natura...  

 

Quan arribes a Terroir, el Priorat ja està conformat i el projecte de Dominik ja és referent…
Sí, però des d’aleshores a avui l’evolució ha estat molt important. Hem seguit millorant molt i hi ha hagut molts canvis, n’hem fet cada any i gràcies a tot l’equip. Crec que aleshores no estava tot fet encara. Sempre els dic als qui arriben, que avui tot és més fàcil. Hem treballat molt en tots aquests anys, però no ens queixem d’haver-ho fet. Per a ser excel·lents hem de ser molt exigents, començant per nosaltres mateixos. I també pacients.  

Crec que el perfeccionisme és quelcom que compartiu els dos...
En l’elaboració de vi s’han de treballar molt correctament tots els detalls. No diria que som perfeccionistes perquè mai res és perfecte del tot, però sí que posem sempre el focus a tots els detalls, cada petit gest compta per fer un gran vi. Hi ha molts processos que son invisibles i que s’han de fer extraordinàriament bé. Cada pas és exigent. I nosaltres no hem parat de pensar, canviar i implementar coses que mai haguéssim pensat que serien necessàries... El món del vi es lent però està ple de canvis i mai pots anar dues passes enrere ni aturar-te. És estar sempre en guàrdia.

En quin moment necessites traçar un camí propi?
Abans de venir al Priorat ja tenia idees de fer vi, d’expressar-me per compte propi. En Dominik em va fitxar amb la condició que ho podria fer després de dos anys d’estar a Terroir al Limit. El primer projecte que vaig iniciar va ser amb Rubén Torres que cuida vinyes de forma magistral a Cornudella de Montsant. L’alçada ens dona molta frescor. Em vaig enamorar de la seva manera de treballar i entendre la vinya i vam començar Terroir Sense Fronteres el 2018 i després, l’any 2021, en un dinar al restaurant La Cooperativa de Porrera davant d’una ampolla de Roc d’Aubaga –  un vi rosat creat per Dominik Huber – em va venir l’impuls de crear un Clarete per a Coreografia Wines. Aquell vi va ser l’impuls, la referència a seguir.... 

I com tot el que et proposes, ho vas fer realitat. 
Ara estic plantant ceps en una vinya que vaig comprar l’any 2022 per a les futures anyades de Coreografia Clarete. Per a mi el rosat ha de tenir molta qualitat, personalitat i moltes capes. I el meu vi  és molt seriós. Aquesta nova vinya, situada a la Morera de Montsant, és complexa de treballar perquè té molt de sílex, però a poc a poc estem creant un mosaic molt bonic on hi ha molt més que garnatxa negra i blanca, també garnatxa peluda, xarel·lo i pedro ximénez. I l’expressió del Coreografia Clarete serà, en el futur, aquesta coplantació. De moment, l’elaborem amb les vinyes de Cornudella i n’estem molt contents. Fer vi t’obliga a ser flexible i a actuar amb allò que tens a cada moment.

Quan Tim Atkin et dona el premi, què sents?
Un orgull molt gran. Em fa il·lusió perquè això que jo sento es reconeix públicament i veig que no és només una passió meva sinó d’altra gent que n’entén molt sobre el vi. Em dona forces per continuar en aquesta direcció i amb aquest estil que és força inèdit al Priorat. Penso, ho parlem sovint amb en Dominik, que som modestos i sabem que aquests reconeixements no et pertanyen, que venen i van. Però son bons quan arriben perquè t’animen a seguir amb el que fas. 

Què te’n deia en Dominik quan l’estaves creant?
Quan el tastàvem al celler, sempre em va dir que era molt bo. Hi havia aquest vincle de fons amb el Roc d’Aubaga que ell havia creat... Però en realitat son molt diferents. Sé que ell és molt crític i no dirà mai que és bo si no ho és realment.

El món del vi travessa una crisi mundial. Ets de les que miren el got mig ple, malgrat tot?
Dir-te que en Dominik està més a sobre de la part comercial, per tant, ell veu i observa una fotografia més àmplia de com està tot. Jo estic més a la vinya i al celler, elaborant i creant, el que també alimenta la visió o el discurs positiu. Crec que quan hi ha vins bons, vins amb valor, sentit i passió, sempre hi haurà qui pugui i vulgui comprar-los. Al món hi ha molta gent amb diner, el repte és com atraure’ls i fer-los descobrir el que tenim al Priorat.

Nosaltres som d’actuar, no ens quedem mai amb la idea de pensar com ho podríem fer, per això estudiem propostes perquè el Priorat sigui encara més reconegut al món i els seus vins més fàcils de vendre. El nostre gran potencial està en atraure al futur comprador, que s’enamori del paisatge quan posi els peus al Priorat. Així és com ens assegurem que no vulguin mai deixar-nos de beure. Hem de fer que un cop vinguin a veure-ho, no l’oblidin mai.

Falta cohesió al territori per projectar aquesta idea?
Penso que tots mirem molt i massa endins. Ens cal compartir més. Potser l’orografia i la geografia de la comarca, tampoc ajuden. El fet que no tots els pobles tinguin punt de trobada, tampoc ho afavoreix...

Acabem en positiu. En quin moment obres una ampolla de Coreografia Clarete?
És perfecta per menjar a la terrassa mentre estàs posant les gambes i els escamarlans frescos a la planxa. Fer-ho mentre sents cantar els ocells i veus al davant teu la gent que estimes. No cal res més.